dimecres, de juny 24, 2009

Direcció al sud

Encara recordo les hores que em passava a l'aula 1104 de la Vall d'Hebron, quan estudiava Comunicació Audiovisual i sols feia que enviar mails a científics i responsables de programes antàrtics. Els resultats eres pèssims. Després també una llibreria a Gràcia, quan viviem a Travessera, mirant llibres sobre l'Antàrtida i quan l'home de la botiga em deia que havia d'anar a Ushuaia, que solament allà podria informar-me degudament i potser conseguir una feina que em permetés anar a l'Antàrtida. Allí va començar tot, així va començar la meva volta a món. Vaig pensar que pq no millor tirar cap a l'est, començar per Àsia i després fer les amèriques, fer una petita volta pel món i al final anar cap a Ushuaia, intentar arribar al continent gelat. Des de fa temps que es el meu gran somni, la l·lusió de les il·lusions, l'únic que em supera i faria qualsevol cosa per aconseguir-ho. La gent em pregunta perquè... si no hi ha res i fa mot fred! La veritat es que jo i el fred no es que siguem molt bons amics, però mira... precisament això, que no hi hagi res, que sigui el lloc més àrid del planeta i no hi hagin ciutats ni civilització, pq m'agrada el blanc, pq son els paissatges més increíbles del món. També les seves històries, plenes d'aventures i d'exploradors intrèpids. L'Antàrtida... practicament un altre planeta, un lloc inaccessible i amb unes condicions climàtiques terribles. El qual està restringit als científics i als militars, poca gent pot disfrutar d'aquells paratges tan impressionants. Bé, ja fa temps que els turistes hi arriben, creuers super cars que t'apropen i et permeten veure la fauna i el paissatge blanc. Sensació que deu ser meravellosa, però no m'atreu en absolut... pagar un dineral pq et portin com un "borreguero" allà, i que amb una mica de sort pots trepitjar durant uns minuts la superfície antàrtica? No gràcies... el meu somni seria viure a l'Antàrtida passar-hi uns mesos, ser un més dels investigadors o treballadors que ho fan en les seves bases. Disfrutar d'aquella solitud, d'aquell no res, de viure encara més lluny d'aquest món i tal com funciona. Apartat de tot, de tothom... aquella inmensitat desèrtica i gelada i tu, res més...

Ja porto temps intentant-ho, he escrit a tots els programes antàrtics dels diferents països, fet sol·licituds per treballar-hi i res, la meva esperança ara es simplement anar a Ushuaia i preguntar sobre aquests creuers, potser podria conseguir trobar una feina de qualsevol cosa, no se... almenys ho haurem d'intentar. Serà dificil pq no es temporada i em diuen que tot està molt parat. També es veritat que m'ho he tret una mica del cap, he disfrutat molt d'aquest viatge, quasi 2 anys, i tota la perspectiva de l'Antàrtida canvia. Si està impossible, difícil... comprarem un vol de tornada cap a Barcelona i s'haurà acabat la meva volta al món. Si em donen esperances, ens quedarem i seguiré somiant. Ahir vaig veure Rutas Salvajes (Into the wild), el Sean Penn ha fet una peli d'un llibre que vaig llegir fa temps, i la veig en el moment just del meu viatge, direcció al sud i precisament amb el mateix esperit que aquell noi, tot i que jo no sóc tan valent com ell. El que està clar es que vaig cap al sud, a pesar del fred i de l'hivern que s'apropa. Portava temps esperant aquest moment i la sensació es magnífica, comparable a la que tenia el capità Robert Falcon Scott en el 1911, quan es dirigia amb la seva tripulació cap al pol sud.

La guia que em va regalar el meu pare

L'única que portava des de casa


«... m'agradaria tenir una història que contar sobre la fortaleza, resistència i valor dels meus companys que remouria el cor de tots els anglesos. Aquestes notes sapastres i els nostres cadàvers, contaran l'història». Diari de Robert Falcon Scott, trobat juntament amb els seus cosos el 12 de novembre de 1912.


«Es busquen homes per un viatge perillós. Sou baix. Molt de fred. No s'asegura la tornada amb vida. Honor i reconeixement en cas d'èxit». Anunci de l'expedició d'Ernest Shackleton a la premsa britànica, 1914.

dilluns, de juny 22, 2009

Hores al bus...

No es que me'n hagi comprat una a cada país... però de tant en tant, o simplement pq te les regalen, te les posen pel carrer, et recorda a alguna persona especial, algún lloc concret, el temps que vas passar en un país... o també aquí, les hores que he passat a bus, m'hagués agradat contar-les per saber quantes han estat en quasi dos anys. O quants Kms hauré fet per tot el món! Més que molts altres, el bus o el tren és l'habitat del viatger i sovint es el lloc on un s'hi troba més còmode.











dissabte, de juny 20, 2009

Argentina - Buenos Aires

Al ser una ciutat molt gran i recent arribat el fred que anuncia l'hivern a Sud Amèrica, vaig buscar algú que m'acollís a casa per sentir-me més acompanyat. Vaig tenir molta sort, la Paola i les seves germanes eren un encant. I juntament amb els seus amics, m'ho vaig passar molt bé. Un apartament molt acollidor a San Telmo, un dels barris antics i més locals de la ciutat. Buenos Aires em va recordar molt a Barcelona, per fi vaig poder caminar i caminar durant hores, ho preferia que agafar el metro (subte pels argentins). I era un plaer, anar observant i veure els diferents barris del centre de la ciutat, molt marcats i diferents els uns dels altres. Després està la resta de la Capital Federal, una urbe de 13 milions d'habitants, un munt de barris "colindants" i de ciutats, que juntament amb la província, conformen quasi el 50% de la població d'Argentina. El centre, lo que vaig conèixer jo... es bastant assequible, es pot caminar i es molt semblant a la ciutat comptal al meu parer. La resta, per mi desconeguda, deu ser ben pobra i també parlen d'un alt grau d'inseguretat.

Vaig fer una mica de tot, tenia ganes de veure un partit de futbol i vaig tenir mala sort que just aquell cap de setmana no n'hi havia, jugava la selecció. Per contra vaig poder veure a Messi amb la samarreta argentina. La gent molt forofa i un gran ambient a l'estadi de River Plate, La Monumental. Un altre dia vaig entrar a la Bombonera (estadi de Boca Juniors), quan vaig visitar el Caminito i el barri La Boca. Després el centre, on estan els edificis històrics com la Casa Rosada, a la Plaça de Mayo. El cementiri de la Recoleta, que era ben xulo per ser un cementiri o els barris de Palermo i Puerto Madero. Una ciutat on m'hi podría quedar a viure, on sembla que tinguis mil coses per fer. Amb la Paola poc turisme vaig fer, era més soparets amb els seus amics, anar al cine, si em descuido s'hi estava tant bé que m'hi estic un mes. En teoria m'esperava a que em fes un jersei de llana pel fred d'Ushuaia, que mona! Però anava molt lenta i vam quedar que me'l enviaria o ja pel fred de Barcelona. Va ser un plaer compartir aquells dies a Buenos Aires i realment em vaig sentir com a casa. Fa mandra fins i tot agafar la motxilla de nou i més tirar cap al sud on se que fa i farà molt de fred.

Arribant a Buenos Aires

El carrer comercial Florida

Interior de Galerias Pacífico

Un parc a la vora de Retiro

Carrers de Buenos Aires

La 9 de Julio i l'Obelisco

La Casa Rosada

Altres edificis de la plaça

La Catedral

Una manifestació

Puerto Madero

Amb la posta de sol, encantador

Barri ric de Buenos Aires

Amb edificis moderns

Plaça Mafalda, a Palermo

Zona de bars i restaurants xulos

I comerços amb cert encant

També alguna productora de vídeo

Museu d'Eva Perón

Un pasea perros de la ciutat

Parcs de la ciutat, el Rosedal

Jardí Japonès

Futbol amb la Carmen i el Juan José

Argentina, hacia el mundial!

Vista des de dalt de l'estadi

Foto a La Monumental

A punt de començar el partit

Toquen l'himne...

Comença el partit... va guanyar però ben avorrit

El tema polític i social està ben calent a Argentina

Tango a San Telmo

Els diumenges està molt animat

Barri de La Boca

Amb la Paola al vespre

El Caminito

Pizzeria El Cuartito

Vaig fer truites de patates i pa amb tomàquet per tots!

Més tango al carrer

La veritat es que es xulo...

Era l'atracció dels vianants

L'Obelisc al vespre

L'Eve prenent Mate

I la Paola fent el jersei

Pel matí a plaça de Mayo

I l'homenatge a las Madres de la plaça de Mayo

Vaig dinar amb l'Estèban, un brasiler que vivia amb el Xesco

El rellotge de Retiro

L'esglèsia del Pilar

Cementiri de la Recoleta

Cada tomba era una obra d'art

Fins i tot xulo passejar-hi

Amb la llum del sol era cada racó una foto

La tomba d'Evita

Més cementiri

També era ben gran

Jugant amb la llum

El Che en una passarela

La Facultat de Dret

El centre al fons

Fent uns pastels de pollastre

La Paola i la MariMe

Crec que m'he engordat a Buenos Aires

Un altre diumenge a San Telmo

Classes de tango pel carrer

Una escola de diumenge

El Caminito de dia

També ple de gent un diumenge

El port de La Boca

Les típiques casetes

Molt turístic però xulo

Els més populars al balcó

La Bombonera

Amb la seva particular tribuna

Foto

A fora l'estadi

Amb l'equip

Dinar al Bar Manolo, San Telmo

Diuen que la millor Milanesa Napolitana


Notes

Dissabte, 20 de juny de 2009
Bus de Bahía Blanca a Puerto Madryn

Porto quasi 2 anys viatjant pel món i es el primer cop que perdo un bus!!! Les empanades de la mare de l'Alejandra estaven bonissimes i ens ha fet arribar tard, per sort estem a Argentina i com que em portaven amb cotxe, hem parat el bus ja quan sortia de la ciutat i m'han deixat pujar, menys mal... i quin encant de noies, l'Agostina i l'Alejandra, que la setmana que ve comencen el seu viatge per Itàlia i Espanya i sóc el seu primer "couch". M'han tractat com un rei, fins i tot em van venir a buscar a l'estació, em van convidar a un asado argentino bonissim i a la nit vam anar a un concert d'un tio bastant bo. Quina passada aquesta web (CouchSurfing), feia temps que no en feia i a Buenos Aires també va ser magnífic. La Paola va ser la millor anfitriona que podia trobar, fins i tot em va començar un jersei de llana pel fred d'Ushuaia, vam quedar que me'l enviaria ja que no anava massa ràpid, jeje... i les seves germanes i amigues eren encantadores, un quan viatja sol tant de temps troba a faltar les atencions de la família i els amics, però que curiós que amb una web com aquesta puguis arribar a sentir quasi la mateixa escalfor.

Una amiga seva i l'Alejandra i l'Agostina

L'Eve, la Paola fent el jersei i la seva germana Vero