Direcció al sud

Encara recordo les hores que em passava a l'aula 1104 de la Vall d'Hebron, quan estudiava Comunicació Audiovisual i sols feia que enviar mails a científics i responsables de programes antàrtics. Els resultats eres pèssims. Després també una llibreria a Gràcia, quan viviem a Travessera, mirant llibres sobre l'Antàrtida i quan l'home de la botiga em deia que havia d'anar a Ushuaia, que solament allà podria informar-me degudament i potser conseguir una feina que em permetés anar a l'Antàrtida. Allí va començar tot, així va començar la meva volta a món. Vaig pensar que pq no millor tirar cap a l'est, començar per Àsia i després fer les amèriques, fer una petita volta pel món i al final anar cap a Ushuaia, intentar arribar al continent gelat. Des de fa temps que es el meu gran somni, la l·lusió de les il·lusions, l'únic que em supera i faria qualsevol cosa per aconseguir-ho. La gent em pregunta perquè... si no hi ha res i fa mot fred! La veritat es que jo i el fred no es que siguem molt bons amics, però mira... precisament això, que no hi hagi res, que sigui el lloc més àrid del planeta i no hi hagin ciutats ni civilització, pq m'agrada el blanc, pq son els paissatges més increíbles del món. També les seves històries, plenes d'aventures i d'exploradors intrèpids. L'Antàrtida... practicament un altre planeta, un lloc inaccessible i amb unes condicions climàtiques terribles. El qual està restringit als científics i als militars, poca gent pot disfrutar d'aquells paratges tan impressionants. Bé, ja fa temps que els turistes hi arriben, creuers super cars que t'apropen i et permeten veure la fauna i el paissatge blanc. Sensació que deu ser meravellosa, però no m'atreu en absolut... pagar un dineral pq et portin com un "borreguero" allà, i que amb una mica de sort pots trepitjar durant uns minuts la superfície antàrtica? No gràcies... el meu somni seria viure a l'Antàrtida passar-hi uns mesos, ser un més dels investigadors o treballadors que ho fan en les seves bases. Disfrutar d'aquella solitud, d'aquell no res, de viure encara més lluny d'aquest món i tal com funciona. Apartat de tot, de tothom... aquella inmensitat desèrtica i gelada i tu, res més...

Ja porto temps intentant-ho, he escrit a tots els programes antàrtics dels diferents països, fet sol·licituds per treballar-hi i res, la meva esperança ara es simplement anar a Ushuaia i preguntar sobre aquests creuers, potser podria conseguir trobar una feina de qualsevol cosa, no se... almenys ho haurem d'intentar. Serà dificil pq no es temporada i em diuen que tot està molt parat. També es veritat que m'ho he tret una mica del cap, he disfrutat molt d'aquest viatge, quasi 2 anys, i tota la perspectiva de l'Antàrtida canvia. Si està impossible, difícil... comprarem un vol de tornada cap a Barcelona i s'haurà acabat la meva volta al món. Si em donen esperances, ens quedarem i seguiré somiant. Ahir vaig veure Rutas Salvajes (Into the wild), el Sean Penn ha fet una peli d'un llibre que vaig llegir fa temps, i la veig en el moment just del meu viatge, direcció al sud i precisament amb el mateix esperit que aquell noi, tot i que jo no sóc tan valent com ell. El que està clar es que vaig cap al sud, a pesar del fred i de l'hivern que s'apropa. Portava temps esperant aquest moment i la sensació es magnífica, comparable a la que tenia el capità Robert Falcon Scott en el 1911, quan es dirigia amb la seva tripulació cap al pol sud.

La guia que em va regalar el meu pare

L'única que portava des de casa

«... m'agradaria tenir una història que contar sobre la fortaleza, resistència i valor dels meus companys que remouria el cor de tots els anglesos. Aquestes notes sapastres i els nostres cadàvers, contaran l'història». Diari de Robert Falcon Scott, trobat juntament amb els seus cosos el 12 de novembre de 1912.

«Es busquen homes per un viatge perillós. Sou baix. Molt de fred. No s'asegura la tornada amb vida. Honor i reconeixement en cas d'èxit». Anunci de l'expedició d'Ernest Shackleton a la premsa britànica, 1914.