divendres, de març 12, 2010

La meva volta al món - Final del viatge

Quina sensació més estranya, escriure des de casa, no utilitzar qualsevol ordinador, qualsevol cyber, o aprofitar un viatge en bus per escriure les meves impressions… si, ja he tornat a casa! Després de 2 anys i 7 mesos, un total de 940 dies pel món, i es diuen aviat!! I em resulta difícil escriure aquest post, escriure pot ser les últimes paraules d'aquest Bloc, que començava com un experiment i al final ha estat tota una eina pel meu viatge. Sobretot per escriure les meves memòries, per recordar tot el que hauré viscut, per fer constància de les meves experiències i plasmar-ho en un munt de fotos. Si miro enrere ara mateix, ja quasi ni me'n recordo dels primers mesos, aquells inicis per Rússia i quan m'endinsava al continent asiàtic, menys mal del Bloc que em recorda els noms de les persones, les experiències viscudes i aquelles imatges memorables.

Sincerament he disfrutat molt en aquest viatge. Recordo que l'havia dissenyat per estar un any fora de casa, i m'he n'he passat dos i mig! Recordo que els hi deia als meus amics: "pot ser estic dos mesos i torno" i ja veus… tenia fins i tot por abans de marxar, pensar en si seria capaç, si aguantaria tant de temps sol pel món. Ja quan surts te'n adones de que es ben fàcil, que solament ets un més i que tindràs tot el temps i la llibertat del món per conèixer, per descobrir… i tot sol? Ja sabia que m'agradaria, que et permet decidir i fer tot el que vulguis, que pot ser t'obres més i al final coneixes molta més gent que amb amics, que si vols no passes ni un dia sol i que per la meva forma de ser, ho he disfrutat sobre manera.

Una experiència inesborrable, magnífica, on segur que seran els millors anys de la meva vida. Sap greu afirmar això, ara que ja he tornat i quan se que ja s'ha acabat, però la vida continua i se que ara tocarà patir, com deia sempre "que me quiten lo bailao". M'he gastat molts diners en aquest viatge, tots els meus estalvis. Però segur que han estat els diners més ben gastats, concretament uns 14.000€, que si ho pares a pensar tampoc son tants en 2 anys, son menys de 600€ al més i uns 20€ al dia, segur que si hagués passat aquests 2 anys a Barcelona m'hagués gastat el doble, i això sense viatjar ni veure llocs meravellosos. S'ha de tenir en compte que he viatjat per països ben barats i sempre dormia en llocs econòmics i menjava pel carrer. Jo crec que m'ha sortit molt barat aquest viatge… i miro enrere i recordo tantes coses maques, que segur que els records perduraran i faran que tot passi amb enyorança però a gust. La família i els amics també reconforten, saber que han patit i m'enyoraven, i ara per fi ja em tenen a casa. No se pas quin camí triaré ara, si trobaré el meu lloc a Barcelona o algun altre dia tornaré a agafar la motxilla, a veure que es el que em depara el destí, per una banda estic impacient per descobrir coses noves, per altra banda tinc la sensació de que ja he viscut la meva vida, no em faria res que aquest fos el final, pq l'he viscut al màxim, i sobretot aquests últims dos anys. El que si que se, com deia, es que ha estat un viatge increïble, on es un plaer viatjar sense presses i sense data de tornada, que solament t'has de preocupar de la teva motxilla, saber on dormiràs aquella nit i on menjaràs, escollir el lloc més maco per anar, saber com arribar-hi i disfrutar-lo al màxim, conèixer gent a patades, de tots els colors i maneres de ser i de pensar, mil i una experiències que sorgeixen pq si, pq estàs viatjant i coneixent una altra cultura i un paisatge totalment diferent.

He tingut molta sort en aquest viatge, tot m'ha sortir rodat i no he tingut cap mala experiència. Petites coses que formen part de l'aventura, però en general res greu i em fa pensar tot plegat, sobretot pq quan et deixes portar i actues sembre amb bondat i pensant en que tot sortirà bé, simplement sent positiu i desitjant el bé per a tu i sobretot per als altres, doncs resulta, les coses surten i succeeixen quasi com les havies planejat. Es fort… però es que arribar a l'Antàrtida tal i com havia somniat, no es gens fàcil, tampoc ho deu ser moure's pel món així, amb una motxilla i saltant de país en país, jo ara que ja ho he fet si, ho veig facilíssim… però com deia lo de l'Antàrtida no ho era tant, i ho he aconseguit, de la manera més maca que ho podia desitjar, i tot per això que deia, si creus que pot passar, que t'ho mereixes i dones de la teva part, si ho persegueixes… al final sorgeix, resulta i ets la persona més feliç del món, així de fàcil, així de guai...

I al ser un viatge tant gran i tan llarg, doncs ha tingut fases de tot, per començar la meva primera experiència CouchSurfing amb l'Elena d'Irkutsk, a Rússia, on vaig descobrir aquesta magnífica web que l'he utilitzat fins ara al final, que m'ha permès conèixer gent increïble i viure a cases de gent com si fos un local més. Recordo al principi del viatge que vaig conèixer al Miguel i al Rudy, per Mongòlia i Beijing, tots tres estàvem plens d'energia i disfrutàvem cada moment senzillament al màxim, sempre recordo aquells dies com els millors del meu viatge, suposo que per aquest motiu, pq eren els primers mesos i varem congeniar molt bé els 3 viatgers. Després em vaig enamorar de Xina, un país immens i amb una gent ben estranya però encantadora. També uns paisatges al·lucinants i si vols tens Km i Km quadrats per recórrer. Quan em pregunten, jo sempre dic que el meu país preferit ha estat Xina, per la sensació d'extraterrestre que hi tens al visitar-la, pel contrast cultural, pel menjar, per lo barat que està tot, pel munt de paisatges diferents que hi trobes, per la història ben antiga i diferent que té… i per Yangshuo, un plegat de muntanyes rodones que per mi ha estat el lloc més màgic de tot el viatge!

Els millors amics del viatge, al llac Baikal, Rússia

Passant fred en un Ger, Mongòlia

El meu lloc preferit! Yangshuo, Xina


La meva aventura pel Tibet també va ser digna d'explicar, per tal d'evitar els viatges turístics en 4x4, ja m'estava acomiadant de veure l'Everest… però un dia van aparèixer dos motoristes que ens hi portaven per una carretera alternativa, i el varem veure de ben a prop! Va ser dur però tota una experiència, i el Yuji i jo segur que mai oblidarem aquell viatge. A Nepal m'esperava el Xesco, i va ser tot un plaer viatjar plegats més d'un més, primer fent el trekking de la volta a les Annapurnes, senzillament espectacular! I després el xoc visual i cultural d'entrar a la Índia… allí ens varem separar, pq jo anava cap a Bombai per treballar com a voluntari amb el CCDT. Tres mesos increïbles que em varen permetre conèixer profundament la cultura d'aquest enorme i particular país. A més a més de poder gaudir d'aquesta gran família i participar en la labor que està fent el CCDT amb els mes desfavorits d'aquella metròpolis, mai els oblidaré.

Anant cap a l'Everest amb en Yuji, Tibet

La volta a les Annapurnes, Nepal

Voluntariat a Bombai, Índia


Després vaig saltar a Tailàndia, i encara recordo que vaig patir la meva primera "pàjara" del viatge, ja portava 6 mesos viatjant sol i el contrast entre l'Índia i estar treballant en una ONG amb el sud-est asiàtic, pot ser va ser massa fort. Recordo passar-me tota una setmana KO i plorant cada dia… però per sort va passar i després vaig entendre pq tants estrangers venen a viure o a passar llargues temporades a Tailàndia, l'anomenen la terra dels somriures, i a mi també em va captivar! Serà molt turístic però et permet viatjar també de forma local, les illetes son una passada i la gent es encantadora. Vaig visitar també els països veïns, Laos, Vietnam i Cambotja. I abans de saltar de continent vaig tornar a la Xina, per descobrir més indrets xulíssims i passar els meus últims dies per Àsia.

Refrescant-me a Koh Phi Phi, Tailàndia

Navegant pel riu Mekong, Laos

Relaxat a Halong Bay, Vietnam

Vora el llac Boeng Yeak Lom, Cambotja


Entre Austràlia i Nova Zelanda, vaig escollir Nova Zelanda. Més petit i pq sempre m'havien atret els seus paisatges. La veritat es que son espectaculars, tot i que em vaig avorrir bastant en aquelles illes. Vaig tornar a fer de voluntari, aquest cop en una ONG mediambiental, Kapiti Project, i va ser molt curiós viure en un poblet de nom Paekakariki. Després un altre gran salt cap a Los Angeles, la meva paradeta pels EUA. Ben curteta ja que vaig continuar cap a Mèxic. Recordo que cap aquells dies vaig tenir una altra "pàjara", portava encara més temps viatjant i em vaig donar compte que ja no ho disfrutava com abans, era una altra forma de viatjar, ja tot plegat formava part de la rutina, era com la meva feina tot allò, i tot i que ho disfrutava, ja no era el mateix. Per sort entrava a Mèxic, un país immens que també em va enamorar, un munt de coses per veure i per viure, i una gent super "carinyosa" i encantadora. També el contrast entre Amèrica i Àsia, on hi trobaves moltes més semblances amb Espanya i Catalunya, però també havies de vigilar molt més. Si existeix una gran diferència entre continents, es l'inseguretat que et trobes a les amèriques i lo tranquil·la que pot arribar a ser Àsia…

L'espectacle de Milford Sound, Nova Zelanda

Mission Beach, San Diego, EUA

Plaça principal de León, Mèxic


Abans de saltar cap a Sud Amèrica vaig passar un més a Cuba, tota una experiència visitar la famosa illa. Per després saltar cap a Equador i continuar cap a Colòmbia. Ja ho diu un famós anunci televisiu, "el único riesgo es que te quieras quedar". I així va ser, menys perillós del que parlaven i encantador en quant a gent i paisatges. Veneçuela si que em va semblar més perillós, però també vaig fer poc ja que tenia pocs diners en metàl·lic (el Chavez et fot una castanya amb la targeta), i volia anar a veure el Salt de l'Àngel. Aquest, i tot el Parc Nacional de Canaima, es de lo milloret que he vist en aquest viatge. Després Brasil… que també em va enamorar i una pena no poder veure'l tot per lo gran que es i per lo car que es en comparació amb altres països. La travessia per l'Amazones i les belleses del nord no em van deixar gens indiferent.

La meva família a La Habana, Cuba

Amb el meu amic Cachito a Quito, Equador

L'esbojarrat carnaval de blancs i negres a Pasto, Colòmbia

Salt de l'Àngel, Veneçuela

Creuant l'Amazones, Brasil


Deixant-me Rio de Janeiro i tota la part del sud, vaig tirar ràpid cap a Bolívia, on allí si que tot era barat i em va sorprendre la diversitat de paisatges i l'ambient ben local de les seves ciutats. Recordar una de les seves meravelles, el Salar d'Uyuni. I també la del seu país veí, Perú. Sol vaig poder visitar el Machu Picchu, però que xulo! Llavors el meu últim país, Argentina… que vaig recórrer una mica i sempre amb la intenció d'acabar a Ushuaia. La ciutat on m'hi he estat més temps, 8 mesos! I el meu principal i darrer destí, les portes de l'Antàrtida. Com deia abans vaig tenir molta sort, hi vaig poder anar en un veler que va ser una passada de viatge. Tot gràcies a SIM Expeditions, una família encantadora que em va acollir i que va ser tota una experiència treballar amb ells. També gràcies a uns catalans, que em van oferir feina a l'Hotel Campanilla, i em va permetre passar l'hivern a la Fi del Món i esperar la meva sort austral. Quasi m'emporto més records de la gent que dels pingüins que vaig veure en el que serà el viatge de la meva vida. L'Antàrtida i aquesta volta al món, que m'ha fet feliç i gaudir d'experiències increïbles, úniques… així l'he viscut i així la recordaré per sempre.

Escoltant música a Machu Picchu, Perú

Fent tonteries al Salar d'Uyuni, Bolívia

L'últim destí, Ushuaia, Argentina

Disfrutant de l'Antàrtida, amb el veler Santa Maria Australis, Antàrtida

dimecres, de març 10, 2010

Argentina - Últims dies

Després del meu viatge antàrtic ja quedava poc per fer… però em vaig comprometre a quedar-me un temps per enllestir feines per SIM Expeditions, la Jeannete em va dir que si em podria quedar uns 3 mesos, que em pagarien i tot. Però la veritat es que no podia, ja tenia ganes de tornar, estava cansadet d'Ushuaia i la família em trobava a faltar. Va ser sol un més però ben intens, no paràvem ni un segon quasi bé… era entrar a l'oficina a les 9h del matí i de vegades sortir a les 21h de la nit. Varem avançar feina, tb gràcies a que hi havia la Natalia, la webmaster de SIM, i puc dir que em van exprimir com una taronja! Tot i això, ho feia ben a gust… pel meu compromís amb SIM i per tots ells, que s'ho mereixien. Ara tocarà fer els vídeos des de casa, a veure si m'hi puc ficar algun dia. I ja els hi he dit que sempre que pugui, poden contar amb mi per qualsevol cosa que necessitin, a veure com anirà això de treballar online.

La resta doncs poca cosa, anava ben cansat i sols tenia ganes d'anar a casa. Sobretot per aprofitar els últims dies amb la Celeste, amb la qual va ser ben trista la despedida, la trobaré molt a faltar. També vaig visitar al Francesc i la Mercè, per conta'ls-hi que tal per l'Antàrtida i de passada em van fer una paella boníssima! També vaig rebre la visita d'un lleidatà! En Tomàs Gordó, que em va fer ilu pq m'havia seguit pel Bloc i just ara començava la seva volta al món. Quan la Jeannete no hi era em tocava passejar la Vela, i disfrutava quasi com ella tirant-li palets al mar… la veritat es que van ser una mica estressants els últims dies, ni temps per pensar tenia. Per pensar que havia estat 8 mesos en aquella peculiar ciutat, que havia patit l'hivern i gaudit dels colors del seu cel. Que m'havia obert la porta de l'Antàrtida i havia conegut gent que mai oblidaré… per això vaig decidir anar a Buenos Aires amb bus, no volia despegar d'Ushuaia i aterrar a Barcelona. Volia fer alguna paradeta, estar almenys 3 dies a la capital i sobretot mirar per la finestra de l'autobús per fer-me a la idea de tot plegat. Tornava a casa… després de 2 anys i set mesos! D'Ushuaia a Buenos Aires va ser un viatge de 3 dies, però la veritat es que se'm va fer curt, hauria necessitat molt més. Però ja ens ho trobarem, tinc la sensació de que no serà tant dur com sembla. Sobretot pq ja fa 8 mesos que vaig acabar el meu viatge, almenys vaig deixar de viatjar i em vaig posar a treballar, m'aixecava ben matí i tenia un horari, una feina… en definitiva, ja fa temps que vaig tornar a la roda, en quant això no crec que sigui cap xoc tornar a casa. Una altra cosa serà mirar enrere i trobar a faltar tot allò, aquella llibertat, aquella sensació tan agradable. El meu proper escrit serà des de casa...

Adéu Ushuaia, adéu Celeste, adéu Jeannete, adéu Wolf, Karin, Daniel i Vela, adéu Francesc i Mercè, adéu Campanilla, adéu Gaby, Roxana i Lourdes, adéu Jesy, adéu Santa Maria i Santa Maria Australis, adéu Monte Olivia, adéu cels de colors, adéu Jochen i Peter, adéu David, adéu Canal de Beagle, adéu Antàrtida i adéu a la fi del món. 8 mesos...

Una vegada més, el port d'Ushuaia

El meu vaixell, el Santa Maria Australis

Amb la webmaster de SIM, la Natalia

Comprant el bitllet de tornada a Barcelona

Treballant amb el Wolf

Una altra truita amb la família Kloss-Talavera

Visita a l'Hotel Campanilla

En Francesc i la Mercè

Quant de temps sense menjar paella!

De passeig amb la Vela

Com li agradava...

Un passeig amb el Tomàs

Ummmm, les hamburgueses de la Karin

No m'estranya que m'hagi engordat a Ushuaia!

Dinant amb la Celeste

El meu plat preferit, pollastre amb puré de papa i zapallo

L'última foto de l'Olivia

Un soparet amb el Gaby i la Roxana

L'aniversari de la Lourdes

Ben mona ella

Jugant amb les seves amigues

I dormint ja de dia

Que mona con tu buzo color celeste

Adéu cels de colors

Altre cop la motxilla

Planuries a la Patagonia

Creuant de nou l'estret de Magallanes

Mirant per la finestra

Plaza de Mayo

L'Obelisco


Dijous, 4 de març de 2010
Bus d'Ushuaia a Rio Gallegos

Recordo quan érem petits amb el David, que filosofàvem i volíem descobrir el significat de la felicitat. Varem arribar a la conclusió que una de les coses que més omplien eren les relacions humanes, haver conegut algú diferent, compartit un cert temps de forma especial… l'Antàrtida ha estat molt especial, era el meu somni i el gran motiu d'acabar aquest viatge a la Fi del Món. Però m'hauré emportat records molt més bonics que el continent gelat, i es fort si penso amb els pingüins i tots aquells paratges. L'Antàrtida es veu eclipsada per la Celeste, una monada de nena que m'ha cuidat i si que m'ha fet sentir ben especial. Pel Wolf i la Jeannete, ja que ha estat tota una experiència conviure amb aquesta família de velers. Pel Francesc i la Mercè i els dies a l'Hotel Campanilla… inevitablement penso en ells i al marc de fotos hi ha més persones que pingüins, es curiós… sens dubte l'única creu d'un viatge com aquest, t'encarinyes de la gent i comparteixes moments increïbles, per després un dia donat tenir que deixar-los, abandonar-los… es injust, es ben trist.

Dijous, 4 de març de 2010
Bus de Rio Gallegos a Puerto Madryn

Son moltes hores de carretera d'Ushuaia a Buenos Aires, però a part de que no m'agraden els avions, per res del món hagués viatjat en avió. Volia parar a Madryn i uns dies a Buenos Aires, per visitar alguns amics, també volia relaxar-me, ja que els últims dies han estat de bòlid i ni temps tinc per fer-me a la idea de que torno a casa. Volia sentir altre cop la sensació del viatger, passant hores al bus i esperant en alguna remota estació. Volia pensar en el meu viatge i fer-me a la idea de que s'ha acabat el xollo, mirar enrere i pensar fins a on he arribat. Que volia anar a l'Antàrtida i tal com va dir el meu germà un dia a Mallorca: Ho he aconseguit! Que torno a casa i em fa por, però tinc ganes de veure als meus. No deixa de ser una pròrroga per aquest difícil repte de tornar a casa després de 2 anys i 7 mesos, es diu aviat… serà dura la tornada, xocant… però encara em queden uns pocs dies per sentir la motxilla pesada, per mirar per la finestra, per conèixer gent i llocs diferents, per tancar els ulls i buscar nous somnis.

Dimecres, 10 de març de 2010
Carrers de Buenos Aires

Passejo per aquests carrers tan semblants a Barcelona i em pregunto si ha canviat alguna cosa. Em dono compte que pot ser no, o que almenys el que trobaré serà tot igual. La gent caminant a un ritme trepidant, cares de pomes agres al metro, una hora per dinar, botigues i botigues… i jo mirant-m'ho des de fora, com si estigués congelat, com si no formes part del que passa al meu voltant, deambulant com sempre entre la multitud, i on en ve al cap aquella frase del Shackleton, "tinc la sensació de que no serveixo per a res, solament puc sentir-me útil i veritablement a gust, lluny de la civilització". Per sort jo si que hauré canviat i suposo que m'en donaré compte sobretot ara quan torni. Però no tinc clar si això serà bo o dolent, més aviat em farà sentir encara més estrany crec, i coneixent-me, tot i que ja vinc amb ganes de prendre-m'ho amb calma i intentar ser positiu, imagino que patiré una mica i que no serà gens fàcil. Quanta gent que hi ha a Buenos Aires...