Després del meu viatge antàrtic ja quedava poc per fer… però em vaig comprometre a quedar-me un temps per enllestir feines per SIM Expeditions, la Jeannete em va dir que si em podria quedar uns 3 mesos, que em pagarien i tot. Però la veritat es que no podia, ja tenia ganes de tornar, estava cansadet d'Ushuaia i la família em trobava a faltar. Va ser sol un més però ben intens, no paràvem ni un segon quasi bé… era entrar a l'oficina a les 9h del matí i de vegades sortir a les 21h de la nit. Varem avançar feina, tb gràcies a que hi havia la Natalia, la webmaster de SIM, i puc dir que em van exprimir com una taronja! Tot i això, ho feia ben a gust… pel meu compromís amb SIM i per tots ells, que s'ho mereixien. Ara tocarà fer els vídeos des de casa, a veure si m'hi puc ficar algun dia. I ja els hi he dit que sempre que pugui, poden contar amb mi per qualsevol cosa que necessitin, a veure com anirà això de treballar online.
La resta doncs poca cosa, anava ben cansat i sols tenia ganes d'anar a casa. Sobretot per aprofitar els últims dies amb la Celeste, amb la qual va ser ben trista la despedida, la trobaré molt a faltar. També vaig visitar al Francesc i la Mercè, per conta'ls-hi que tal per l'Antàrtida i de passada em van fer una paella boníssima! També vaig rebre la visita d'un lleidatà! En Tomàs Gordó, que em va fer ilu pq m'havia seguit pel Bloc i just ara començava la seva volta al món. Quan la Jeannete no hi era em tocava passejar la Vela, i disfrutava quasi com ella tirant-li palets al mar… la veritat es que van ser una mica estressants els últims dies, ni temps per pensar tenia. Per pensar que havia estat 8 mesos en aquella peculiar ciutat, que havia patit l'hivern i gaudit dels colors del seu cel. Que m'havia obert la porta de l'Antàrtida i havia conegut gent que mai oblidaré… per això vaig decidir anar a Buenos Aires amb bus, no volia despegar d'Ushuaia i aterrar a Barcelona. Volia fer alguna paradeta, estar almenys 3 dies a la capital i sobretot mirar per la finestra de l'autobús per fer-me a la idea de tot plegat. Tornava a casa… després de 2 anys i set mesos! D'Ushuaia a Buenos Aires va ser un viatge de 3 dies, però la veritat es que se'm va fer curt, hauria necessitat molt més. Però ja ens ho trobarem, tinc la sensació de que no serà tant dur com sembla. Sobretot pq ja fa 8 mesos que vaig acabar el meu viatge, almenys vaig deixar de viatjar i em vaig posar a treballar, m'aixecava ben matí i tenia un horari, una feina… en definitiva, ja fa temps que vaig tornar a la roda, en quant això no crec que sigui cap xoc tornar a casa. Una altra cosa serà mirar enrere i trobar a faltar tot allò, aquella llibertat, aquella sensació tan agradable. El meu proper escrit serà des de casa...
Adéu Ushuaia, adéu Celeste, adéu Jeannete, adéu Wolf, Karin, Daniel i Vela, adéu Francesc i Mercè, adéu Campanilla, adéu Gaby, Roxana i Lourdes, adéu Jesy, adéu Santa Maria i Santa Maria Australis, adéu Monte Olivia, adéu cels de colors, adéu Jochen i Peter, adéu David, adéu Canal de Beagle, adéu Antàrtida i adéu a la fi del món. 8 mesos...
La resta doncs poca cosa, anava ben cansat i sols tenia ganes d'anar a casa. Sobretot per aprofitar els últims dies amb la Celeste, amb la qual va ser ben trista la despedida, la trobaré molt a faltar. També vaig visitar al Francesc i la Mercè, per conta'ls-hi que tal per l'Antàrtida i de passada em van fer una paella boníssima! També vaig rebre la visita d'un lleidatà! En Tomàs Gordó, que em va fer ilu pq m'havia seguit pel Bloc i just ara començava la seva volta al món. Quan la Jeannete no hi era em tocava passejar la Vela, i disfrutava quasi com ella tirant-li palets al mar… la veritat es que van ser una mica estressants els últims dies, ni temps per pensar tenia. Per pensar que havia estat 8 mesos en aquella peculiar ciutat, que havia patit l'hivern i gaudit dels colors del seu cel. Que m'havia obert la porta de l'Antàrtida i havia conegut gent que mai oblidaré… per això vaig decidir anar a Buenos Aires amb bus, no volia despegar d'Ushuaia i aterrar a Barcelona. Volia fer alguna paradeta, estar almenys 3 dies a la capital i sobretot mirar per la finestra de l'autobús per fer-me a la idea de tot plegat. Tornava a casa… després de 2 anys i set mesos! D'Ushuaia a Buenos Aires va ser un viatge de 3 dies, però la veritat es que se'm va fer curt, hauria necessitat molt més. Però ja ens ho trobarem, tinc la sensació de que no serà tant dur com sembla. Sobretot pq ja fa 8 mesos que vaig acabar el meu viatge, almenys vaig deixar de viatjar i em vaig posar a treballar, m'aixecava ben matí i tenia un horari, una feina… en definitiva, ja fa temps que vaig tornar a la roda, en quant això no crec que sigui cap xoc tornar a casa. Una altra cosa serà mirar enrere i trobar a faltar tot allò, aquella llibertat, aquella sensació tan agradable. El meu proper escrit serà des de casa...
Adéu Ushuaia, adéu Celeste, adéu Jeannete, adéu Wolf, Karin, Daniel i Vela, adéu Francesc i Mercè, adéu Campanilla, adéu Gaby, Roxana i Lourdes, adéu Jesy, adéu Santa Maria i Santa Maria Australis, adéu Monte Olivia, adéu cels de colors, adéu Jochen i Peter, adéu David, adéu Canal de Beagle, adéu Antàrtida i adéu a la fi del món. 8 mesos...
Una vegada més, el port d'Ushuaia
El meu vaixell, el Santa Maria Australis
Amb la webmaster de SIM, la Natalia
Comprant el bitllet de tornada a Barcelona
Treballant amb el Wolf
Una altra truita amb la família Kloss-Talavera
Visita a l'Hotel Campanilla
En Francesc i la Mercè
Quant de temps sense menjar paella!
De passeig amb la Vela
Com li agradava...
Un passeig amb el Tomàs
Ummmm, les hamburgueses de la Karin
No m'estranya que m'hagi engordat a Ushuaia!
Dinant amb la Celeste
El meu plat preferit, pollastre amb puré de papa i zapallo
L'última foto de l'Olivia
Un soparet amb el Gaby i la Roxana
L'aniversari de la Lourdes
Ben mona ella
Jugant amb les seves amigues
I dormint ja de dia
Que mona con tu buzo color celeste
Adéu cels de colors
Altre cop la motxilla
Planuries a la Patagonia
Creuant de nou l'estret de Magallanes
Mirant per la finestra
Plaza de Mayo
L'ObeliscoDijous, 4 de març de 2010
Bus d'Ushuaia a Rio Gallegos
Recordo quan érem petits amb el David, que filosofàvem i volíem descobrir el significat de la felicitat. Varem arribar a la conclusió que una de les coses que més omplien eren les relacions humanes, haver conegut algú diferent, compartit un cert temps de forma especial… l'Antàrtida ha estat molt especial, era el meu somni i el gran motiu d'acabar aquest viatge a la Fi del Món. Però m'hauré emportat records molt més bonics que el continent gelat, i es fort si penso amb els pingüins i tots aquells paratges. L'Antàrtida es veu eclipsada per la Celeste, una monada de nena que m'ha cuidat i si que m'ha fet sentir ben especial. Pel Wolf i la Jeannete, ja que ha estat tota una experiència conviure amb aquesta família de velers. Pel Francesc i la Mercè i els dies a l'Hotel Campanilla… inevitablement penso en ells i al marc de fotos hi ha més persones que pingüins, es curiós… sens dubte l'única creu d'un viatge com aquest, t'encarinyes de la gent i comparteixes moments increïbles, per després un dia donat tenir que deixar-los, abandonar-los… es injust, es ben trist.
Dijous, 4 de març de 2010
Bus de Rio Gallegos a Puerto Madryn
Son moltes hores de carretera d'Ushuaia a Buenos Aires, però a part de que no m'agraden els avions, per res del món hagués viatjat en avió. Volia parar a Madryn i uns dies a Buenos Aires, per visitar alguns amics, també volia relaxar-me, ja que els últims dies han estat de bòlid i ni temps tinc per fer-me a la idea de que torno a casa. Volia sentir altre cop la sensació del viatger, passant hores al bus i esperant en alguna remota estació. Volia pensar en el meu viatge i fer-me a la idea de que s'ha acabat el xollo, mirar enrere i pensar fins a on he arribat. Que volia anar a l'Antàrtida i tal com va dir el meu germà un dia a Mallorca: Ho he aconseguit! Que torno a casa i em fa por, però tinc ganes de veure als meus. No deixa de ser una pròrroga per aquest difícil repte de tornar a casa després de 2 anys i 7 mesos, es diu aviat… serà dura la tornada, xocant… però encara em queden uns pocs dies per sentir la motxilla pesada, per mirar per la finestra, per conèixer gent i llocs diferents, per tancar els ulls i buscar nous somnis.
Dimecres, 10 de març de 2010
Carrers de Buenos Aires
Passejo per aquests carrers tan semblants a Barcelona i em pregunto si ha canviat alguna cosa. Em dono compte que pot ser no, o que almenys el que trobaré serà tot igual. La gent caminant a un ritme trepidant, cares de pomes agres al metro, una hora per dinar, botigues i botigues… i jo mirant-m'ho des de fora, com si estigués congelat, com si no formes part del que passa al meu voltant, deambulant com sempre entre la multitud, i on en ve al cap aquella frase del Shackleton, "tinc la sensació de que no serveixo per a res, solament puc sentir-me útil i veritablement a gust, lluny de la civilització". Per sort jo si que hauré canviat i suposo que m'en donaré compte sobretot ara quan torni. Però no tinc clar si això serà bo o dolent, més aviat em farà sentir encara més estrany crec, i coneixent-me, tot i que ja vinc amb ganes de prendre-m'ho amb calma i intentar ser positiu, imagino que patiré una mica i que no serà gens fàcil. Quanta gent que hi ha a Buenos Aires...
Bus d'Ushuaia a Rio Gallegos
Recordo quan érem petits amb el David, que filosofàvem i volíem descobrir el significat de la felicitat. Varem arribar a la conclusió que una de les coses que més omplien eren les relacions humanes, haver conegut algú diferent, compartit un cert temps de forma especial… l'Antàrtida ha estat molt especial, era el meu somni i el gran motiu d'acabar aquest viatge a la Fi del Món. Però m'hauré emportat records molt més bonics que el continent gelat, i es fort si penso amb els pingüins i tots aquells paratges. L'Antàrtida es veu eclipsada per la Celeste, una monada de nena que m'ha cuidat i si que m'ha fet sentir ben especial. Pel Wolf i la Jeannete, ja que ha estat tota una experiència conviure amb aquesta família de velers. Pel Francesc i la Mercè i els dies a l'Hotel Campanilla… inevitablement penso en ells i al marc de fotos hi ha més persones que pingüins, es curiós… sens dubte l'única creu d'un viatge com aquest, t'encarinyes de la gent i comparteixes moments increïbles, per després un dia donat tenir que deixar-los, abandonar-los… es injust, es ben trist.
Dijous, 4 de març de 2010
Bus de Rio Gallegos a Puerto Madryn
Son moltes hores de carretera d'Ushuaia a Buenos Aires, però a part de que no m'agraden els avions, per res del món hagués viatjat en avió. Volia parar a Madryn i uns dies a Buenos Aires, per visitar alguns amics, també volia relaxar-me, ja que els últims dies han estat de bòlid i ni temps tinc per fer-me a la idea de que torno a casa. Volia sentir altre cop la sensació del viatger, passant hores al bus i esperant en alguna remota estació. Volia pensar en el meu viatge i fer-me a la idea de que s'ha acabat el xollo, mirar enrere i pensar fins a on he arribat. Que volia anar a l'Antàrtida i tal com va dir el meu germà un dia a Mallorca: Ho he aconseguit! Que torno a casa i em fa por, però tinc ganes de veure als meus. No deixa de ser una pròrroga per aquest difícil repte de tornar a casa després de 2 anys i 7 mesos, es diu aviat… serà dura la tornada, xocant… però encara em queden uns pocs dies per sentir la motxilla pesada, per mirar per la finestra, per conèixer gent i llocs diferents, per tancar els ulls i buscar nous somnis.
Dimecres, 10 de març de 2010
Carrers de Buenos Aires
Passejo per aquests carrers tan semblants a Barcelona i em pregunto si ha canviat alguna cosa. Em dono compte que pot ser no, o que almenys el que trobaré serà tot igual. La gent caminant a un ritme trepidant, cares de pomes agres al metro, una hora per dinar, botigues i botigues… i jo mirant-m'ho des de fora, com si estigués congelat, com si no formes part del que passa al meu voltant, deambulant com sempre entre la multitud, i on en ve al cap aquella frase del Shackleton, "tinc la sensació de que no serveixo per a res, solament puc sentir-me útil i veritablement a gust, lluny de la civilització". Per sort jo si que hauré canviat i suposo que m'en donaré compte sobretot ara quan torni. Però no tinc clar si això serà bo o dolent, més aviat em farà sentir encara més estrany crec, i coneixent-me, tot i que ja vinc amb ganes de prendre-m'ho amb calma i intentar ser positiu, imagino que patiré una mica i que no serà gens fàcil. Quanta gent que hi ha a Buenos Aires...
2 comentaris:
Hola Jordi:
Mirant a La Vanguardia gent que han donat la volta al món, apareixeu vosaltres, així que us he enllaçat a l'apartat "Gente Viajera" del meu blog: La Vuelta al Mundo de Asun y Ricardo, heu d'estar entre els rodamons per mèrits propis.
Salut
Wow, Jordi!
Publica un comentari a l'entrada