Colòmbia - Pasto i Popayan

Creuar la frontera amb Colòmbia va ser més fàcil del que pensava, un pel llarg per la cua (costat d'Equador), però molt bé. Primer vaig conèixer un equatorià i un turc molt majos, amb els que vaig agafar els taxis per anar de poblet en poblet fronterís. I després pq hi havia molta gent i res perillòs! Amb el turc vaig anar fins a Pasto, on hi havien carnavals i quina bogeria! Son famosos i estaven replens... fan carrosses i lo típic, però a part d'això, doncs uns dies es fan guerres de talc i maizena i uns altres de pintura negra!!! Ja t'ho pots imaginar, impossible caminar pels seus carrers sense que et pintin! Em va recordar el cap d'any a Tailàndia, on allà era aigua. La veritat es que estaven divertits, però lo pitjor que et pot passar es estar sol! El primer dia tranquil pero guai, amb el turc... pero els seguents vaig intentar quedar amb gent de Cali i va ser impossible, es que era una bogeria... amb lo qual em vaig avorrir i fins a cansar de tanta pintura. Llavors cap a Popayán, coincidint amb 3 australians tb molt majos al bus, sol arribar ens van xopar d'aigua, a Popayán com a Tailàndia!!!! Buuffffffffffffff... ens varem tancar a l'Hostal, ja estaven cansats de tant carnaval... l'endemà ja parava i vam poder visitar el poblet, molt xulo, a l'estil colonial i amb molta vida. Després tots junts cap a Cali, capital de la salsa!

Frontera amb Colòmbia

Cua ben llarga

Paissatge espectacular

Carnavals de Pasto

Amb el turc

Ben bojos!

Entre la multitud

Concerts a la plassa

S'ho passaven d'allò més bé

Talc per tot arreu!

L'endemà, la ciutat ben blanca...

Carrosses ben colorides

Al matí no hi havia tregua

Petits i grans

Així vaig acabar el primer dia

L'endemà pintura negra!

I així anava...

I a Popayán...

Aigua!!!

Fotos des de l'Hostal

Ben xops els deixaven

L'endemà un bonic passeig

Esglèsia de San Francisco

Carrers de la ciutat

San Agustín

La Catedral

Més esglèsies...

Una Chiva

Puente del humilladero

Morro de Tulcán

Els reis d'Orient

Notes

Dilluns, 5 de gener de 2009
Carnavals de Negres i Blancs, Pasto

Crec que he de tornar a la meva essència, el Jordi es un tio solitari, les ganes d'anar a l'Antàrtida son per alguna cosa. Cada cop que busco la gent o m'hi trobo rodejat, mai disfruto, mai sento res especial. Es incongruent pq se del cert que la gent em molesta, que cada cop que quedo amb un grup ho passo fins i tot malament... però després sóc jo mateix el que els busco, per conèixer gent local, per sentir-me una mica que formo part d'aquesta societat... com ja he dit moltes vegades, els únics moments en que veritablement em sento ple i ben especial, es quan els visc sol.

Carnavals de Negres i Blancs de Pasto