La meva volta al món - Mi vuelta al mundo - My round the world

Nous vídeos del viatge

2011-06-17T18:19:00.006+02:00

Acabo de penjar el vídeo de Xina i el vídeo de Tibet al meu Canal de Youtube, on es poden veure a través d'un bon grapat de fotografies els primers dies de La meva volta al món. També es pot veure aquí mateix, a l'apartat de Vídeos del Bloc o clicant a la imatge.

La meva volta al món en 200 instants

2011-02-27T12:29:00.002+01:00

La meva volta al món - Final del viatge

2010-03-12T18:51:00.020+01:00

Quina sensació més estranya, escriure des de casa, no utilitzar qualsevol ordinador, qualsevol cyber, o aprofitar un viatge en bus per escriure les meves impressions… si, ja he tornat a casa! Després de 2 anys i 7 mesos, un total de 940 dies pel món, i es diuen aviat!! I em resulta difícil escriure aquest post, escriure pot ser les últimes paraules d'aquest Bloc, que començava com un experiment i al final ha estat tota una eina pel meu viatge. Sobretot per escriure les meves memòries, per recordar tot el que hauré viscut, per fer constància de les meves experiències i plasmar-ho en un munt de fotos. Si miro enrere ara mateix, ja quasi ni me'n recordo dels primers mesos, aquells inicis per Rússia i quan m'endinsava al continent asiàtic, menys mal del Bloc que em recorda els noms de les persones, les experiències viscudes i aquelles imatges memorables.

Sincerament he disfrutat molt en aquest viatge. Recordo que l'havia dissenyat per estar un any fora de casa, i m'he n'he passat dos i mig! Recordo que els hi deia als meus amics: "pot ser estic dos mesos i torno" i ja veus… tenia fins i tot por abans de marxar, pensar en si seria capaç, si aguantaria tant de temps sol pel món. Ja quan surts te'n adones de que es ben fàcil, que solament ets un més i que tindràs tot el temps i la llibertat del món per conèixer, per descobrir… tot sol? Ja sabia que m'agradaria, que et permet decidir i fer tot el que vulguis, que pot ser t'obres més i al final coneixes molta més gent que amb amics, que si vols no passes ni un dia sol i que per la meva forma de ser, ho he disfrutat sobre manera.

Una experiència inesborrable, magnífica, on segur que seran els millors anys de la meva vida. Sap greu afirmar això, ara que ja he tornat i quan se que ja s'ha acabat, però la vida continua i se que ara tocarà patir, com deia sempre "que me quiten lo bailao". M'he gastat molts diners en aquest viatge, tots els meus estalvis. Però segur que han estat els diners més ben gastats, concretament uns 14.000€, que si ho pares a pensar tampoc son tants en 2 anys, son menys de 600€ al més i uns 20€ al dia, segur que si hagués passat aquests 2 anys a Barcelona m'hagués gastat el doble, i això sense viatjar ni veure llocs meravellosos. S'ha de tenir en compte que he viatjat per països ben barats i sempre dormia en llocs econòmics i menjava pel carrer. Jo crec que m'ha sortit molt barat aquest viatge… i miro enrere i recordo tantes coses maques, que segur que els records perduraran i faran que tot passi amb enyorança però a gust. La família i els amics també reconforten, saber que han patit i m'enyoraven, i ara per fi ja em tenen a casa. No se pas quin camí triaré ara, si trobaré el meu lloc a Barcelona o algun altre dia tornaré a agafar la motxilla, a veure que es el que em depara el destí, per una banda estic impacient per descobrir coses noves, per altra banda tinc la sensació de que ja he viscut la meva vida, no em faria res que aquest fos el final, pq l'he viscut al màxim, i sobretot aquests últims dos anys. El que si que se com deia, es que ha estat un viatge increïble, on es un plaer viatjar sense presses i sense data de tornada, que solament t'has de preocupar de la teva motxilla, saber on dormiràs aquella nit i on menjaràs, escollir el lloc més maco per anar, saber com arribar-hi i disfrutar-lo al màxim, conèixer gent a patades, de tots els colors i maneres de ser i de pensar, mil i una experiències que sorgeixen pq si, pq estàs viatjant i coneixent una altra cultura i un paisatge totalment diferent.

He tingut molta sort en aquest viatge, tot m'ha sortir rodat i no he tingut cap mala experiència. Petites coses que formen part de l'aventura, però en general res greu i em fa pensar tot plegat, sobretot pq quan et deixes portar i actues sembre amb bondat i pensant en que tot sortirà bé, simplement sent positiu i desitjant el bé per a tu i sobretot per als altres, doncs resulta, les coses surten i succeeixen quasi com les havies planejat. Es fort… però es que arribar a l'Antàrtida tal i com havia somniat, no es gens fàcil, tampoc ho deu ser moure's pel món així, amb una motxilla i saltant de país en país, jo ara que ja ho he fet si, ho veig facilíssim… però com deia lo de l'Antàrtida no ho era tant, i ho he aconseguit, de la manera més maca que ho podia desitjar, i tot per això que deia, si creus que pot passar, que t'ho mereixes i dones de la teva part, si ho persegueixes… al final sorgeix, resulta i ets la persona més feliç del món, així de fàcil, així de guai...

I al ser un viatge tant gran i tan llarg, doncs ha tingut fases de tot, per començar la meva primera experiència CouchSurfing amb l'Elena d'Irkustk, a Rússia, on vaig descobrir aquesta magnífica web que l'he utilitzat fins ara al final, que m'ha permès conèixer gent increïble i viure a cases de gent com si fos un local més. Recordo al principi del viatge que vaig conèixer al Miguel i al Rudy, per Mongòlia i Beijing, tots tres estàvem plens d'energia i disfrutàvem cada moment senzillament al màxim, sempre recordo aquells dies com els millors del meu viatge, suposo que per aquest motiu, pq eren els primers mesos i varem congeniar molt bé els 3 viatgers. Després em vaig enamorar de Xina, un país immens i amb una gent ben estranya però encantadora. També uns paisatges al·lucinants i si vols tens Km i Km quadrats per recórrer. Quan em pregunten, jo sempre dic que el meu país preferit ha estat Xina, per la sensació d'extraterrestre que hi tens al visitar-la, pel contrast cultural, pel menjar, per lo barat que està tot, pel munt de paisatges diferents que hi trobes, per la història ben antiga i diferent que té… i per Yangshuo, un plegat de muntanyes rodones que per mi ha estat el lloc més màgic de tot el viatge!

Els millors amics del viatge, al llac Baikal, Rússia

Passant fred en un Ger, Mongòlia

El meu lloc preferit! Yangshuo, Xina

La meva aventura pel Tibet també va ser digna d'explicar, per tal d'evitar els viatges turístics en 4x4, ja m'estava acomiadant de veure l'Everest… però un dia van aparèixer dos motoristes que ens hi portaven per una carretera alternativa, i el varem veure de ben a prop! Va ser dur però tota una experiència, i el Yuji i jo segur que mai oblidarem aquell viatge. A Nepal m'esperava el Xesco, i va ser tot un plaer viatjar plegats més d'un més, primer fent el trekking de la volta a les Annapurnes, senzillament espectacular! I després el xoc d'entrar a la Índia… allí ens varem separar, pq jo anava cap a Bombai per treballar com a voluntari amb el CCDT. Tres mesos increïbles que em varen permetre conèixer profundament la cultura d'aquest enorme i particular país. A més a més de poder gaudir d'aquesta gran família i participar en la labor que està fent el CCDT amb els mes desfavorits d'aquella metròpolis, mai els oblidaré.

Anant cap a l'Everest amb en Yuji, Tibet

La volta a les Annapurnes, Nepal

Voluntariat a Bombai, Índia

Després vaig saltar a Tailàndia, i encara recordo que vaig patir la meva primera "pàjara" del viatge, ja portava 6 mesos viatjant sol i el contrast entre l'Índia i estar treballant en una ONG amb el sud-est asiàtic, pot ser va ser massa fort. Recordo passar-me tota una setmana KO i plorant cada dia… però per sort va passar i després vaig entendre pq tants estrangers venen a viure o a passar llargues temporades a Tailàndia, l'anomenen la terra dels somriures, i a mi també em va captivar! Serà molt turístic però et permet viatjar també de forma local, les illetes son una passada i la gent es encantadora. Vaig visitar també els països veïns, Laos, Vietnam i Cambotja. I abans de saltar de continent vaig tornar a la Xina, per descobrir més indrets xulíssims i passar els meus últims dies per Àsia.

Refrescant-me a Koh Phi Phi, Tailàndia

Navegant pel riu Mekong, Laos

Relaxat a Halong Bay, Vietnam

Vora el llac Boeng Yeak Lom, Cambotja

Entre Austràlia i Nova Zelanda, vaig escollir Nova Zelanda. Més petit i pq sempre m'havien atret els seus paisatges. La veritat es que son espectaculars, tot i que em vaig avorrir bastant en aquelles illes. Vaig tornar a fer de voluntari, aquest cop en una ONG mediambiental, Kapiti Project, i va ser molt curiós viure en un poblet de nom Paekakariki. Destrés un altre gran salt cap a Los Angeles, la meva paradeta pels EUA. Ben curteta ja que vaig continuar cap a Mèxic. Recordo que cap aquells dies vaig tenir una altra "pàjara", portava encara més temps viatjant i em vaig donar compte que ja no ho disfrutava com abans, era una altra forma de viatjar, ja tot plegat formava part de la rutina, era com la meva feina tot allò, i tot i que ho disfrutava, ja no era el mateix. Per sort entrava a Mèxic, un país immens que també em va enamorar, un munt de coses per veure i per viure, i una gent super "carinyosa" i encantadora. També el contrast entre Amèrica i Àsia, on hi trobaves moltes més semblances amb Espanya i Catalunya, però també havies de vigilar molt més. Si existeix una gran diferència entre continents, es l'inseguretat que et trobes a les amèriques i lo tranquil·la que pot arribar a ser Àsia…

L'espectacle de Milford Sound, Nova Zelanda

Mission Beach, San Diego, EUA

Plaça principal de León, Mèxic

Abans de saltar cap a Sud Amèrica vaig passar un més a Cuba, tota una experiència visitar la famosa illa. Per després saltar cap a Equador i continuar cap a Colòmbia. Ja ho diu un famós anunci televisiu, "el único riesgo es que te quieras quedar". I així va ser, menys perillós del que parlaven i encantador en quant a gent i paisatges. Veneçuela si que em va semblar més perillós, però també vaig fer poc ja que tenia pocs diners en metàl·lic (el Chavez et fot una castanya amb la targeta), i volia anar a veure el Salt de l'Àngel. Aquest i tot el Parc Nacional de Canaima es de lo milloret que he vist en aquest viatge. Després Brasil… que també em va enamorar i una pena no poder veure'l tot per lo gran que es i per lo car que es en comparació amb altres països. La travessia per l'Amazones i les belleses del nord no em van deixar gens indiferent.

La meva família a La Habana, Cuba

Amb el meu amic Cachito a Quito, Equador

L'esbojarrat carnaval de blancs i negres a Pasto, Colòmbia

Salt de l'Àngel, Veneçuela

Creuant l'Amazones, Brasil

Deixant-me Rio de Janeiro i tota la part del sud, vaig tirar ràpid cap a Bolívia, on allí si que tot era barat i em va sorprendre la diversitat de paisatges i l'ambient ben local de les seves ciutats. Recordar una de les seves meravelles, el Salar d'Uyuni. I també la del seu país veí, Perú. Sol vaig poder visitar el Machu Picchu, però que xulo! Llavors el meu últim país, Argentina… vaig recórrer una mica i sempre amb la intenció d'acabar a Ushuaia. La ciutat on m'hi he estat més temps, 8 mesos! I el meu principal i darrer destí, les portes de l'Antàrtida. Com deia abans vaig tenir molta sort, hi vaig poder anar en un veler que va ser una passada de viatge. Tot gràcies a SIM Expeditions, una família encantadora que em va acollir i que va ser tota una experiència treballar amb ells. També gràcies a uns catalans, que em van oferir feina a l'Hotel Campanilla, i em va permetre passar l'hivern a la Fi del Món i esperar la meva sort austral. Quasi m'emporto més records de la gent que dels pingüins que vaig veure en el que serà el viatge de la meva vida. L'Antàrtida i aquesta volta al món, que m'ha fet feliç i gaudir d'experiències increïbles, úniques… així l'he viscut i així la recordaré per sempre.

Escoltant música a Machu Picchu, Perú

Fent tonteries al Salar d'Uyuni, Bolívia

L'últim destí, Ushuaia, Argentina

Disfrutant de l'Antàrtida, amb el veler Santa Maria Australis, Antàrtida

Argentina - Últims dies

2010-03-10T15:50:00.023+01:00

Després del meu viatge antàrtic ja quedava poc per fer… però em vaig comprometre a quedar-me un temps per enllestir feines per SIM Expeditions, la Jeannete em va dir que si em podria quedar uns 3 mesos, que em pagarien i tot. Però la veritat es que no podia, ja tenia ganes de tornar, estava cansadet d'Ushuaia i la família em trobava a faltar. Va ser sol un més però ben intens, no paràvem ni un segon quasi bé… era entrar a l'oficina a les 9h del matí i de vegades sortir a les 21h de la nit. Varem avançar feina, tb gràcies a que hi havia la Natalia, la webmaster de SIM, i puc dir que em van exprimir com una taronja! Tot i això, ho feia ben a gust… pel meu compromís amb SIM i per tots ells, que s'ho mereixien. Ara tocarà fer els vídeos des de casa, a veure si m'hi puc ficar algun dia. I ja els hi he dit que sempre que pugui, poden contar amb mi per qualsevol cosa que necessitin, a veure com anirà això de treballar online.

La resta doncs poca cosa, anava ben cansat i sols tenia ganes d'anar a casa. Sobretot per aprofitar els últims dies amb la Celeste, amb la qual va ser ben trista la despedida, la trobaré molt a faltar. També vaig visitar al Francesc i la Mercè, per conta'ls-hi que tal per l'Antàrtida i de passada em van fer una paella boníssima! També vaig rebre la visita d'un lleidatà! En Tomàs Gordó, que em va fer ilu pq m'havia seguit pel Bloc i just ara començava la seva volta al món. Quan la Jeannete no hi era em tocava passejar la Vela, i disfrutava quasi com ella tirant-li palets al mar… la veritat es que van ser una mica estressants els últims dies, ni temps per pensar tenia. Per pensar que havia estat 8 mesos en aquella peculiar ciutat, que havia patit l'hivern i gaudit dels colors del seu cel. Que m'havia obert la porta de l'Antàrtida i havia conegut gent que mai oblidaré… per això vaig decidir anar a Buenos Aires amb bus, no volia despegar d'Ushuaia i aterrar a Barcelona. Volia fer alguna paradeta, estar almenys 3 dies a la capital i sobretot mirar per la finestra de l'autobús per fer-me a la idea de tot plegat. Tornava a casa… després de 2 anys i set mesos! D'Ushuaia a Buenos Aires va ser un viatge de 3 dies, però la veritat es que se'm va fer curt, hauria necessitat molt més. Però ja ens ho trobarem, tinc la sensació de que no serà tant dur com sembla. Sobretot pq ja fa 8 mesos que vaig acabar el meu viatge, almenys vaig deixar de viatjar i em vaig posar a treballar, m'aixecava ben matí i tenia un horari, una feina… en definitiva, ja fa temps que vaig tornar a la roda, en quant això no crec que sigui cap xoc tornar a casa. Una altra cosa serà mirar enrere i trobar a faltar tot allò, aquella llibertat, aquella sensació tan agradable. El meu proper escrit serà des de casa...

Adéu Ushuaia, adéu Celeste, adéu Jeannete, adéu Wolf, Karin, Daniel i Vela, adéu Francesc i Mercè, adéu Campanilla, adéu Gaby, Roxana i Lourdes, adéu Jesy, adéu Santa Maria i Santa Maria Australis, adéu Monte Olivia, adéu cels de colors, adéu Jochen i Peter, adéu David, adéu Canal de Beagle, adéu Antàrtida i adéu a la fi del món. 8 mesos...

Una vegada més, el port d'Ushuaia

El meu vaixell, el Santa Maria Australis

Amb la webmaster de SIM, la Natalia

Comprant el bitllet de tornada a Barcelona

Treballant amb el Wolf

Una altra truita amb la família Kloss-Talavera

Visita a l'Hotel Campanilla

En Francesc i la Mercè

Quant de temps sense menjar paella!

De passeig amb la Vela

Com li agradava...

Un passeig amb el Tomàs

Ummmm, les hamburgueses de la Karin

No m'estranya que m'hagi engordat a Ushuaia!

Dinant amb la Celeste

El meu plat preferit, pollastre amb puré de papa i zapallo

L'última foto de l'Olivia

Un soparet amb el Gaby i la Roxana

L'aniversari de la Lourdes

Ben mona ella

Jugant amb les seves amigues

I dormint ja de dia

Que mona con tu buzo color celeste

Adéu cels de colors

Altre cop la motxilla

Planuries a la Patagonia

Creuant de nou l'estret de Magallanes

Mirant per la finestra

Plaza de Mayo

L'Obelisco

Dijous, 4 de març de 2010
Bus d'Ushuaia a Rio Gallegos

Recordo quan érem petits amb el David, que filosofàvem i volíem descobrir el significat de la felicitat. Varem arribar a la conclusió que una de les coses que més omplien eren les relacions humanes, haver conegut algú diferent, compartit un cert temps de forma especial… l'Antàrtida ha estat molt especial, era el meu somni i el gran motiu d'acabar aquest viatge a la Fi del Món. Però m'hauré emportat records molt més bonics que el continent gelat, i es fort si penso amb els pingüins i tots aquells paratges. L'Antàrtida es veu eclipsada per la Celeste, una monada de nena que m'ha cuidat i si que m'ha fet sentir ben especial. Pel Wolf i la Jeannete, ja que ha estat tota una experiència conviure amb aquesta família de velers. Pel Francesc i la Mercè i els dies a l'Hotel Campanilla… inevitablement penso en ells i al marc de fotos hi ha més persones que pingüins, es curiós… sens dubte l'única creu d'un viatge com aquest, t'encarinyes de la gent i comparteixes moments increïbles, per després un dia donat tenir que deixar-los, abandonar-los… es injust, es ben trist.

Dijous, 4 de març de 2010
Bus de Rio Gallegos a Puerto Madryn

Son moltes hores de carretera d'Ushuaia a Buenos Aires, però a part de que no m'agraden els avions, per res del món hagués viatjat en avió. Volia parar a Madryn i uns dies a Buenos Aires, per visitar alguns amics, també volia relaxar-me, ja que els últims dies han estat de bòlid i ni temps tinc per fer-me a la idea de que torno a casa. Volia sentir altre cop la sensació del viatger, passant hores al bus i esperant en alguna remota estació. Volia pensar en el meu viatge i fer-me a la idea de que s'ha acabat el xollo, mirar enrere i pensar fins a on he arribat. Que volia anar a l'Antàrtida i tal com va dir el meu germà un dia a Mallorca: Ho he aconseguit! Que torno a casa i em fa por, però tinc ganes de veure als meus. No deixa de ser una pròrroga per aquest difícil repte de tornar a casa després de 2 anys i 7 mesos, es diu aviat… serà dura la tornada, xocant… però encara em queden uns pocs dies per sentir la motxilla pesada, per mirar per la finestra, per conèixer gent i llocs diferents, per tancar els ulls i buscar nous somnis.

Dimecres, 10 de març de 2010
Carrers de Buenos Aires

Passejo per aquests carrers tan semblants a Barcelona i em pregunto si ha canviat alguna cosa. Em dono compte que pot ser no, o que almenys el que trobaré serà tot igual. La gent caminant a un ritme trepidant, cares de pomes agres al metro, una hora per dinar, botigues i botigues… i jo mirant-m'ho des de fora, com si estigués congelat, com si no formes part del que passa al meu voltant, deambulant com sempre entre la multitud, i on en ve al cap aquella frase del Shackleton, "tinc la sensació de que no serveixo per a res, solament puc sentir-me útil i veritablement a gust, lluny de la civilització". Per sort jo si que hauré canviat i suposo que m'en donaré compte sobretot ara quan torni. Però no tinc clar si això serà bo o dolent, més aviat em farà sentir encara més estrany crec, i coneixent-me, tot i que ja vinc amb ganes de prendre-m'ho amb calma i intentar ser positiu, imagino que patiré una mica i que no serà gens fàcil. Quanta gent que hi ha a Buenos Aires...

Els últims CouchSurfings!

2010-02-25T15:37:00.003+01:00

Com era d'esperar no m'he cansat d'aquesta magnífica web, i tot i que a Brasil, Bolívia i Perú no ho vaig utilitzar massa, a l'Argentina vaig tenir molta sort a tot arreu. De Buenos Aires a Ushuaia vaig conèixer gent increíble i em van acullir de la millor manera, realment ha estat un gran descobriment i ajuda per aquest viatge.

CouchSurfing i Hospitality Club

La Noukie també va anar a l'Antàrtida!

2010-02-20T15:25:00.010+01:00

Com sempre la meva estimada foqueta m'acompanya, i ha visitat tots els països fent-me companyia. L'objectiu era portar-la fins l'Antàrtida, pq poguès visitar la seva família i així ha estat, ple de foques amb les que va jugar i també va poder conèixer els seus origens. Per sort no es va voler quedar i encara continua amb mi, diu que fa molt fred i ja te ganes de tornar a Lleida. Quina sort poder veure aquesta meravella de paisatges amb algú que coneix i et porta pels llocs més macos...

Explorant Canaima, al salt de l'Àngel, Veneçuela

La paradisíaca platja de Jericoacoara, Brasil

Contemplant el Machu Picchu, Perú

L'immens Salar d'Uyuni, Bolívia

Abrigadeta al Perito Moreno, Argentina

Amb els seus amiguets els pingüins, Antàrtida

I finalment amb le seves germanetes les foques, Antàrtida

Antàrtida - 21 dies en veler

2010-02-01T14:26:00.189+01:00

Des de petit que somio en anar a l'Antàrtida, per ser el lloc més inhòspit del planeta, pel seu color blanc immaculat, per les històries dels exploradors, per la meravella dels icebergs i les meves amigues les foques. Realment voldria passar-hi una temporada, per exemple un hivern o l'estiu en una base científica, aquest era realment el meu somni, i així pot ser de veritat podria viure i conèixer una mica del continent gelat. Fa temps però, que se que no es tan fàcil aconseguir-ho... de fet ja vaig abandonar la idea per embarcar-me en aquest gran viatge, la meva volta al món, però sempre amb l'intenció d'acabar la meva ruta aquí, a l'Antàrtida.

No em puc creure que ho hagi aconseguit, que hagi pogut gaudir d'aquests paratges i disfrutat d'una aventura magnífica en un veler. Tot gràcies a SIM Expeditions i la sort que he tingut en conèixer aquesta família, gràcies de nou Wolf i Jeannete, i gràcies no solament per aquest viatge, si no l'oportunitat de coneixèr-vos, també al Daniel, la Karin i aquesta gossa tan mona, la Vela!

Ha estat un viatge meravellós, a pesar de que eren tots alemanys i es feia una mica pal la convivència. Al final però, fins i tot els hi vaig agafar carinyo. En el viatge me'n vaig donar compte de la sort que he tingut, la meva idea era trobar una feina en algun creuer, però del cert que hagués estat ben diferent si em pujo en un d'aquests vaixells tan grans, amb tanta gent, sense temps per a res... amb el Santa Maria Australis ens posaven allà on volíem, fèiem nit a les caletes més maques i m'ha fet il·lusió tenir que gravar imatges per fer els vídeos de SIM. Definitivament, poder veure el continent blanc amb la independència i flexibilitat d'aquest veler, ha estat el millor.

Al tenir-ho tan mitificat això de l'Antàrtida, no voldria dir que m'ha decebut. Però curiosament he tornat i tampoc m'he he quedat bocabadat pel que he vist, o per haver complert aquest somni tan anhelat. Com deia ja vaig aconseguir el meu somni quan vaig atrevir-me a agafar la motxilla i sortir de casa. Segurament hauré viscut moments més simples i especials pel món que aquí a l'Antàrtida. Després porto força temps a Ushuia, i aquí tampoc es tan especial això d'anar a l'Antàrtida, es fort però qui més qui menys hi va o ja hi ha anat. Ja deia també que el que m'agradaria de debò es poder-me quedar una temporada en alguna base, lo qual es complicat. Després el Drake... de veritat que es ben dur, i si ho penses has de passar 8 dies (4 d'anada i 4 de tornada) ben malament. Tot i que els 9 dies que vaig passar a l'Antàrtida bé s'ho valen! Però se m'ha fet curt, jeje... i després també te'n dones compte que pots visitar l'Antàrtida turística, simplement una part de la península antàrtica, on es ben fàcil trobar-te creuers pel camí, i veure desembarcar un munt de zodiacs amb desenes de passatgers. Tot i això, i sobretot per haver-hi anat en veler, encara pots gaudir aquella solitud i sensació de paissatge verge, encara sense explorar... com era d'esperar el Jordi sempre té un "però", jeje... però no, de veritat que es un viatge magnífic i segur que serà el més increïble que faré en la meva vida, ha estat al·lucinant.

He fet un petit diari del viatge, tot i que no vaig poder escriure tots els dies per culpa del Drake! I com era d'esperar un munt de fotos, les quals m'eren impossible de descartar, pq cadascuna volia dir-me "algo", recordar-me aquell moment... i pq cada iceberg, cada paisatge, per mi era especial i espectacular.

I abans de passar a les fotos em voldria recordar de tot el que he fet per arribar aquí, mirar enrere i demostrar-me que si vols alguna cosa, si la vols amb el cor, de veritat la pots aconseguir. Que en aquesta vida s'han de perseguir els somnis, per petits o grans que siguin. No deixar escapar el temps i viure el present com si avui fos l'últim dia. Que s'ha d'estimar, i la bondat o simplement voler la felicitat dels altres, és la meva millor filosofia. Perquè es tan gratificant i sempre torna i et dona mil i una sorpreses. En aquest moment me'n torno a recordar de tothom, de la meva família que ha patit i pateix la meva absència, també dels amics que els trobo molt a faltar, i d'un munt de persones amb les que he compartit aquest somni o d'altres experiències... a tots ells gràcies, de debò. Us estimo molt.

El veler Santa Maria Australis

(Foto SIM Expeditions)

Dia 1
11.01.2010

Com cada matí he anat a casa la Jeannete, aquest cop amb les motxilles ja que dormiré per primer cop al vaixell. En principi havíem de marxar el dia 12, però un passatger arriba força tard i apart la previsió del temps diu que no es pot creuar el Drake fins al divendres, així que segurament dormirem dues nits al vaixell però al Club de iots d’Ushuaia i el dia 13 ja començarà de veritat el nostre viatge.

A l’oficina es un no parar, com els últims dies, enllestint les últimes coses amb la Jeannete abans de que marxi. No tinc ni temps de fer-me a la idea de que marxo ni de pensar-hi, tampoc de comprar les últimes coses i per acabar-ho d’adobar, tinc diarrea! Tot el que menjo va directe al water... per això m’ho prendre en serio i aquests dos dies toca menjar arròs bullit, a veure...

Per la tarda no fem el típic asado pq plou bastant, de fet porta uns dies ben grisos. I sopem (en el meu cas menjo pà) en un restaurant on conec els meus companys de tripulació. 4 alemanys d’uns 40-50 anys, un letó ben jove amb el que almenys faig pinya i de tant en tant es parla anglès o castellà, i el Jochen i el Peter, capità i segon a bord del Santa Maria Australis, que també son alemanys. Podrien semblar molt joves, però pel que conec de l’empresa tenen força experiència i son molt bona gent també. Demà arriba un altre alemany, crec que es jove. Sobre això crec que serà una mica pal, ja que condicionarà a parlar tota l’estona en alemany i bueno. De totes formes, amb el Jochen i el Peter hi ha bon rotllo i es tracta de disfrutar del paisatge, no dels turistes del vaixell.

Dormiré just davall del Peter, a la seva zona i on dorm el capità, guai pq diuen que es la que es mou menys. Sol pujar al vaixell ja es nota, així com també se sent el soroll de l’aigua des de la llitera. A veure com dormim pq serà la primera vegada que ho faig en un veler. La veritat es que el vaixell es ben xulo, espai reduït però amb totes les comoditats, es una passada. Abans d’anar a dormir però, em llegeixo ràpid les instruccions de la càmera de vídeo que ha portat un passatger d’Alemanya, de tot el que va comprar el Wolf, falta el trípode i el protector aqüàtic, amb lo qual m’agobia una mica la responsabilitat d’obtenir bones imatges. Intentaré desconnectar d’aquesta pressió i disfrutar com un més del viatge.

De nit, arribant al vaixell amb la zodiac

Dia 2
12.01.2010

He dormit força bé! Tot i que no ho pensava al tombar-me a la meva llitera i sentir tant el moviment com el soroll de l’aigua. El problema ha estat la diarrea dels “pebrots”, estic a punt d’embarcar-me en un vaixell d'uns 20 metres, així que no vull sorpreses, en prenc un Fortasec i avui sol menjaré arròs bullit, a veure que tal. Després de veure com esmorzaven tots, vaig a buscar el pa que havíem encomanat per tot el viatge i compro un oli pel molinet d’ancla que m’ha dit el Jochen. Al tornar estan explicant una mica el funcionament i les àrees del vaixell, aprofito per gravar-los una mica i veure com funciona la càmera. També em dono compte lo difícil que serà gravar en un veler d’aquest tamany.

Tots es queden a dinar i jo marxo amb el Peter a fer recados. També a comprar-me algunes coses per mi, mitjons gruixuts i pastilles pel mareig. Després vaig a casa de la Jeannete, em faig un arròs bullit i em quedo una estona intentant ajudar-la amb algunes coses, avui almenys esta “tranqui”. Després quedo amb la resta de passatgers, que han quedat a El Almacen i decideixen sopar al vaixell, una amanida amb embotits i pa. Jo em quedo amb les ganes altre cop. Miro de nou les instruccions de la càmera i em poso a escriure aquest petit diari. La tropa està bevent whisky i em sembla que serà la tònica de les nits. Semblen majos però alemanys, bé de fet son tres austríacs i un alemany, que ve a ser el mateix. Si no recordo malament, l’alemany es diu Klaus, el que m’ha portat la càmera i es veu bon home. Després hi ha el Christian que es més jove que els altres, bon home però crec que parla poc anglès. El Günter es serio però sembla majo, tot i que deu ser el que més es queixa, ja que protesta que el noi alemany que falta ens faci sortir un dia més tard. També l’Ernst, que en el meu parer no sembla molt simpàtic, o almenys no hi tinc bon “feeling”. El noi de Letònia es diu Reinis i es bon noi, tot i que una mica set ciències, em fa gràcia que té el riure i una retirada al Mr. Bean! L’últim que falta arribarà aquesta nit i sembla que el seu vol té retràs. Però demà sona el despertador a les 6h i anem a la Prefectura per sortir ben d’hora, comença de veritat el viatge.

Anant cap al Club de iots

La caseta del Club Afasyn

El Santa Maria Australis, el nostre vaixell

En Jochen explicant el funcionament del veler

Cordes penjades

En Günter, l'Ernst i en Klaus

Amb el Christian i en Reinis

Els comandaments del veler

La cuina

La meva llitera, abaix

A la proa, cap als altres camarots

Dia 3
13.01.2010

Com era d’esperar els tràmits amb la Prefectura han estat lents. Ja ha arribat el Markus, un noi jove alemany que parla molt bé anglès. Uns estaven esmorzant quan m’he aixecat, els altres dutxant-se al Club, serà l’última dutxa com Déu mana. A la Prefectura ens diuen que volen inspeccionar el vaixell, així que ens deixen altre cop temps lliure, fins a les 12h. Amb el Reinis anem a veure a la Jeannete i li diem adéu per tercera vegada consecutiva crec. Fan l’inspecció al Club i per fi sortim d’Ushuaia. Fa un dia espectacular, fins i tot calor. Al principi a motor però ràpidament posem les veles, vaig de bòlid gravant-los a tots ajudant, i clar jo em perdo les explicacions sobre nàutica. Sembla que serà xulo això de navegar amb veler, a veure si el temps ens acompanya.

Disfruto una mica gravant imatges de les operacions, els paisatges i jugant amb la càmera. Ens creuem amb el Wolf i el Santa Maria, que torna del seu viatge per Cabo de Hornos i també hi ha el Daniel i la Karin, em fa il·lusió veure’ls, però no puc saludar-los com cal pq els estic gravant! M’hagués agradat que haguéssim parat però tiren cap a Ushuaia. Nosaltres posem el motor pq el vent ja no bufa, en teoria direcció a Harberton. De camí passem pel Far de Les Éclaireurs, però un pel lluny. M’haguès agradat parar, com també a Puerto Williams, però em convenç la idea del Jochen que més val disfrutar a l’Antàrtida. Fa més bo del que es pensaven i pot ser tirarem cap al Drake. Passem Puerto Williams de llarg, però suficient per fer-se una idea del gran o petit que es, en teoria la comunitat més austral del món, tot i que no ciutat pq ja no deu arribar als 2000 habitants.

Després de l’illa Gable ens apropem a l’illa Martillo, on podem veure una petita colònia de pingüins Magallànics, molt xulo. Tirem l’ancla just davant de Harberton, un lloc que respira tranquil·litat i sopem un Gülash que ens ha preparat el Jochen. Jo rento els plats i a l’acabar tothom se’n va al llit, es veu que ha estat un dia dur. Demà ens aixequem a les 8h i tenim temps per dormir, el plan es esperar a que el Drake estigui bé per creuar-lo. Com a primer dia de navegació, la veritat es que ha estat tranquil però molt xulo.

En Jochen o Jack Sparrow?
(Foto Reinis)

Cap a la Prefectura

Esperant la tranquil·litat dels comissaris

Fent l'inspecció abans de marxar

Sortint d'Ushuaia

Preparant les veles

La tropa ajudant al Peter a pujar la vela

Aprofitant una mica la força del vent

En Peter posant la bandera argentina a la vela

Navegant pel Canal Beagle

Arròs bullit!

Relaxats al Cockpit

A la popa del vaixell

Posant la vela frontal, més aviat per fer bonic

Un mirall d'aigua

Amb la càmera, disfrutant del paisatge

El Far de Les Éclaireurs de lluny

Parlant amb el Wolf i el Santa Maria

Creuant-nos amb ells

Puerto Williams

La Pingüinera amb pingüins Magallànics

Dia 4
14.01.2010

Ens llevem sense presses i esmorzem amb calma. Després fem un “Landing” per visitar l’Estancia Harberton, un passeig per un bosc molt maco, una castorera i un museu d’ossos i animals marins australs. Em va perfecte per gravar imatges amb verd, que si no a l’Antàrtida serà tot blanc i ho podem utilitzar per tot. Una petita excursió molt agradable. Tornem al vaixell i el Jochen acaba d’arreglar la bomba del water, que sembla que falla. Després fem un arròs imitant la paella i a dinar, el qual per mi i pot ser pel Reinis es fa etern, ja que es tracta d’escoltar com parlen alemany i ja no intentes ni parlar en anglès, n’hi ha dos que no en parlen quasi gens i millor desconnectar. Aquests juntament amb els més grans tampoc es preocupen de cuinar ni rentar els plats, però que hi farem. Poc després pugem l’ancla i altre cop al Canal Beagle, la idea es arribar al seu final per atacar el Drake aquesta nit.

Paisatge verd i bonic

El SMA descansant a Harberton

Un bosc ben xulo
(Foto Reinis)

Caminant cap a l'Estancia
(Foto Reinis)

A dins del museu
(Foto Reinis)

Netejant ossos

Sobre la ruta

Imitant la paella

Altre cop al Beagle

Corder penjat a fora

Pujant de nou les veles

Preparant-nos pel Drake

Illes pel camí

El capità afrontant el temut passatge del Drake

Una posta de sol

Les dues últimes illes abans del Drake

L'illa Nova de fons

Abans de vomitar!

Dia 8
18.01.2010

Tres dies sense escriure, com no pel Passatge del Drake! M’ha agafat desprevingut i m’ha pegat fort. Ja quan ens apropàvem a l’illa Nova, deixant de banda l’illa Picton, les dos últimes abans de tirar en línea recta cap al sud, ja van començar els primers símptomes de mareig, em vaig prendre una pastilla, em vaig posar esparadrap al melic com va dir la Ebba... i ja quan bevia Coca-Cola pq recordava de quan era petit que anava bé pel mareig... doncs patapam! Tot el dinar per la borda. Una lleu millora després però res, em vaig marejar com una sopa la primera nit, totalment KO. Al llit et senties un pel millor, però anava al bany i era vomitar i vomitar, fins que sol vomitava aigua. Brrrrrrrrrrr... durant el dia següent no vomitava, però era fàcil fer algunes arcades i passar-ho malament.

Em va ser impossible fer el meu Watch, torns de dues persones al timó per tirar cap als 165° que marcava la brúixola, sols em sentia relativament bé al llit, i això que es movia un munt, el primer dia va ser dels forts el Drake. Ja els dos següents més calmat, però amb el típic moviment de vaixell (en un veler encara més) que desesperava a qualsevol. La veritat, un suplici... fins i tot pensava en qui em va manar voler anar a l’Antàrtida!! A penes podia fer el Watch, crec que sols n’he fet un de complert (4 o 3 hores). Em sentia fatal pels meus companys, però pitjor estava el meu cap i la meva panxa.

Hem tardat 3 dies i mig en creuar el Drake, d’Ushuaia son uns mil Km i des del final del Beagle seran uns 800 Km? Anàvem a uns 6 nusos de velocitat, es a dir 6 milles nàutiques per hora, lo qual equival a uns 11 Km/h, es feia etern... però hem arribat! Aviat pel matí ja ens apropàvem a les illes Shetland del Sud, passàvem entre l’illa Smith i l’illa Snow, però no les veiem ja que estava tot ben ennuvolat... però estàvem a les primeres terres australs. Poc a poc s’anava aclarint el dia, hem vist balenes Geperudes (Humpback), super a prop. S’apropaven al vaixell i es deixaven fotografiar les presumides. Després també els primers pingüins nedant a l’aigua i a terra quan em parat a l'illa Decepció. Una illa molt particular i de les més visitades, a sobre d’un volcà pràcticament inactiu i en forma d’anell. A l’entrada hi havia un iceberg ben xulo i a dins hi hem trobat un creuer i he vist d’aprop la base antàrtica espanyola “Gabriel de Castilla”. Hem anat fins al final de l’illa i hem tirat l’ancla a Telefon Bay. Aquí soparem i farem nit. Llavors hem fet el primer Landing en terres australs, una excursió maca per les terres volcàniques de l’illa, sembla que estiguéssim a Mart. Hem saludat als pocs pingüins Gentoo (de Vincha) que hi havien i una passejada agradable, no he pujat fins a dalt de tot com alguns pq em sento dèbil, aquests 3 dies sols vaig menjar 2 pomes i 3 torrades. A veure si em poso al dia ara que he recuperat la gana. La tropa segueix igual, ja passo d’intentar ser simpàtic amb els 3 austríacs i l’alemany gran, son ben "sossos". La resta bé però tampoc res espectacular, com deia serà qüestió de disfrutar del paisatge.

De les poques fotos que vaig fer al Drake

La distribució dels Watch

Manejant el timó

Els primers icebergs

En Günter dormint, el meu company de Watch

Apropant-nos a Terra Australis

Les primeres illes Shetland del Sur

Balenes!

Quina benvinguda...

Corre a fer fotos!

Apropant-se al vaixell

Ensenyant-nos diferents parts

Ben apropet

I ben presumida
(Foto Reinis)

Des d'un veler es pot veure ben aprop
(Foto Reinis)

Arribant a l'illa Decepció

Vista des del sistema de navegació

Sortint el sol
(Foto Reinis)

Foto amb l'iceberg

Entrant a l'illa
(Foto Reinis)

L'iceberg d'aprop

Dins de l'illa amb un creuer

La porta de l'illa des de dins

La base espanyola Gabriel de Castilla

L'escut que els hi van donar l'altre vegada

Anclats en una badia

Dos pingüins Gentoo

El SMA des de l'illa

Més pingüins

Zona volcànica

Com si estiguèssim a Mart

Pujant la montanyeta, el veler al fons

Dia 9
19.01.2010

A les 8h hem esmorzat tranquil·lament, acompanyats de l'Europa, un gran veler holandès que haurà dormit com nosaltres a Telefon Bay. Hem anat a l'antic balener que hi havia a la zona, un lloc perdut en el temps i l'oblit dels antics ocupants, primer els baleners i després una base científica britànica. Just allà hi havia dos membres de la base espanyola, que acompanyaven tb dos científics britànics que feien estudis a la zona. Ha estat xulo xerrar una estona amb ells, em deien que precisament tenien un grup de catalans de la Universitat de Barcelona a la base i que estaven molt ocupats, si no ens deixaven visitar-la. Jo he aprofitat per informar-me com de complicat podia ser obtenir la seva feina i m'han comentat el que ja sabia, sol hi ha 11 membres que duen tasques de logística i manteniment de la base, tots militars de l'exèrcit. La resta son científics que van i venen segons la temporada. També per ells es difícil accedir-hi i passen per un procés de sel·lecció a l'armada espanyola. També em passen males notícies, ja que el Barça sol guanya 0-1 a Sevilla i es eliminat de la Copa, no podrem repetir el Triplet. Però el Madrid perd a Bilbao i som més líders...

Després un passeig pels voltants de la zona, saludant pingüins Gentoo y de Barbijo (Chinstrap), també diferents aus i pujant fins a la "Neptune's window". Al tornar el Jochen ens havia preparat uns deliciosos Crepes i descansem una mica pel viatge d'aquesta nit. En teoria unes 18 hores fins a la península antàrtica. El destí concretament serà l'illa Enterprise. Em tombo una mica al llit a escoltar música i no em marejo gens, ja cap a les 21.30h em toquen 3 hores de Watch, fa fred a fora però es guai pq et sents com al Titànic, mirant d'evitar icebergs que ja en comencem a trobar, alguns de molt grans, d'altres de petitons que passen ben a prop. A les 0.30h sols tinc ganes de ficar-me al llit, guai pq no m'he marejat gens tot i tornar altre cop a aigües més o menys obertes.

L'Europa

La base espanyola amb el Buque Las Palmas

L'antic balener

Ben destartalat

Els membres espanyols de la base

El SMA anclat darrere

Per dins de la casa

Pingüins de Barbijo

Ben monos també

Aquest dormint ben pantxo
(Foto Reinis)

Amb el SMA

Netejant-se les ales

No s'assustaven pas per la nostra presència

El Reinis fent de fotògraf

I els seus primers plans
(Foto Reinis)

Aquest, rascant-se el pit
(Foto Reinis)

Caminat cap a la Neptune's Window, al fons
(Foto Reinis)

Els containers del balener

Rollo Guggenheim

Barques de fusta

Un desaparegut a l'illa Decepció

Des de la Neptune's Window
(Foto Reinis)

Un creuer quan marxàvem

El Markus mirant pels binocles

I turistes amb jaqueta vermella per tota l'illa

No se quants viatges amb zodiac van fer

El mateix iceberg a la sortida

D'altres més grans de nit

Dia 10
20.01.2010

M'ha costat llevar-me per fer el meu Watch, de 8h a 12h. Xulo pq ja podem dir que estem a l'Antàrtida! Entre la boira podem veure les primeres terres antàrtiques, la península antàrtica en si mateix. Igualeta com te l'imaginaves... passa alguna balena de llarg, més icebergs, el Peter em prepara una llet amb Nesquik ben calenta. Faig algunes fotos i gravo una mica mentre disfruto del fred, una mica de música i la nostra entrada al continent gelat. Impressiona pensar-ho, pot ser menys que viure-ho... ja que un s'acostuma i ja es conscient de que està a l'Antàrtida i es normal veure balenes i pingüins com aquell qui passeja pel Passeig de Gràcia mirant botigues, jeje! Aquest cop no tirem l'ancla, fem un "amarre amb cabos" (cordes), just al costat d'un vaixell balener que es va cremar fa molt temps i allí es va quedar, el Guvernøren de Noruega.

Mengem una empanada gegant que ens ha fet el Peter, a bord del vaixell celebrant la nostra arribada a l'Antàrtida. I just després el primer grup surt d'expedició amb la zodiac, el Jochen ens porta al Markus, al Christian i a mi a fer una volta a l'illa Enterprise. Unes hores encantadores on passem ben a la vora d'icebergs, veig les primeres Noukies, foques de Weddell, i passegem entre pingüins, espectacular! Hi ha una mica de boira però li dona l’atmosfera autèntica d'aquests paratges i totalment sols entre aquella immensitat i solitud, preciós. Sol m'atabala tenir que fer fotos alhora que gravo imatges i patir pel moviment de la zodiac que no em deixa gravar com cal. Tant de bò totes les preocupacions fossin aquestes! He d'intentar disfrutar del paisatge i no capficar-me tant en gravar, dos anys i mig i encara no n'he après. Després li toca al segon grup i jo em quedo escrivint això mentre ens relaxem picant alguna cosa.

Amb el Peter i el Jochen fem el sopar i degustem una carn amb verdures i puré de patates, fins i tot púding de postres. Jo em quedo sol rentant els plats i ràpid cap a dormir que estic cansat. De fet tothom ja se n'hi ha anat, no solament no s'oferien a ajudar-me si no que tampoc han dit bona nit, que hi farem.

Grans icebergs arribant a la península antàrtica

El Watch del matí

Controlant la brúixola i la meva tasseta

Foto al Cockpit

Una altre iceberg ben xulo

En Günter avistant icebergs

Arribant al continent gelat

Tal com m'imaginava...

Més troços de gel

Amb diferents formes

El vaixell norueg

Fent la maniobra de "cabos"

En Christian al vaixell cremat

Amarrant bé el veler

Comença la volteta en zodiac

En Jochen ben equipat

La primera Noukie!

Ben tranquileta

I ben mona

I de ben aprop

Pels voltants... ben xulo

Icebergs també d'aprop

Els colors ben autèntics

Un pingüí solet en una illeta

Més icebergs

Amb formes versemblants

Grossos i petits

Diferents tonalitats de colors

Era un espectacle

I a primera fila

Un no parar de fer fotos

En una altra illa ens trobem 3 amiguets

Pingüins de Barbijo

Ben monos també

Pot ser sorpresos de la nostra visita

Mirant-nos fixament

D'altres més relaxats

El Reinis a sobre d'una mini illa
(Foto Reinis)

Una escua pel camí

(Foto Reinis)

Altres foquetes

Foca de Weddell

(Foto Reinis)

Ensenyant les dents
(Foto Reinis)

Quin badall!

(Foto Reinis)

Més icebergs

(Foto Reinis)

En Jhon, amic del Wolf i capità del Voulard

Dia 11
21.01.2010

Segon dia a l'Antàrtida i més complert impossible. A les 6h del matí m'he despertat i he sortit a veure el sol que m'enlluernava, anava amb pijama curt i tampoc feia molt fred. La llum del sol amb aquell paisatge blanc era com si tot fos un somni. Després a les 7h m'ha costat llevar-me per esmorzar. Xino xano hem anat tirant per l'estret de Gerlache, sempre a prop del continent i meravellats amb el paisatge. M'he passat una bona estona gravant imatges, que xulo! La velocitat tranquil·la del veler va genial per la càmera, es com fer un tràveling continu, i miris on miris es xulíssim.

Després de menjar uns fusili al Roquefort ràpids, baixem a l'illa de Cuverville, on hi ha una colònia de pingüins Gentoo amb les seves cries. La veritat es que ha estat una delícia passar-hi una estona, era com una peli de dibuixos animats. Tots ells reguardant les seves cries, els seus ous... d'altres vigilant el petrells que s'apropaven per menjar-se'ls. Pura vida salvatge a primera fila. Per uns moments em sentia un reporter del National Geographic, intentant descriure l'escena que estàvem contemplant. He sortit de l'illa meravellat...

Després en un petit iceberg hi havia una foca Lleopard, com la que vaig veure un dia a Ushuaia. No feia cara de tant dolenta com diuen. I s'haurà assustat al parar el veler, pq s'ha ficat ben ràpid a l'aigua. Més tard hem continuat la nostra travessia i ha vingut una mica de fred i de vent, però no ens ha impedit jugar amb els icebergs, primer amb un de petitó apropant el veler, després vorejant uns altres d'impressionants, amb arcs de triomf i formes inverossímils. La propera parada ha estat la Base Antàrtica xilena de Gabriel González Videla, el que antigament es coneixia com a WaterBoat Point i ara els xilens hi tenen una base molt hospitalària i agradable. Sols fa de mal pensar tantes preguntes, estadístiques diuen, sobre el vaixell, la tripulació, motius del viatge... estan rodejats d'una altra colònia de pingüins Gentoo i bueno, segons ells ja estem a la península antàrtica, per tant el continent. De fet es la marea alta o baixa que els fa estar en una petita illa o connectats amb el continent.

Després de la visita tirem cap a Paradise Bay, un lloc típic en els viatges antàrtics, podriem dir que son Les Rambles de Barcelona, però a l'Antàrtida, jeje! Arribem a les 20h i solament hi han 2 velers. Però mentre posem l'ancla i ens amarràvem a unes roques, passen pot ser 10 zodiacs plenes de turistes amb jaqueta vermella, deu ser un creuer gran que es pot apropar tant. Es un lloc maco, si el mar està calmat pots veure el reflex d'una muntanya maquíssima i un glaciar al costat. Demà ho disfrutarem, pq es tard i tenim gana crec. Sopem un plat típic alemany, una pena que es picant i psa... amb el menjar i pocs metres quadrats te'n dones compte lo diferents que som les persones, a més els tios avui s'han pres 6 ampolles de vi!! Jo ara tinc ganes d'un vas de llet amb galetes... bona nit.

L'Antàrtida a les 6h del matí

Una llum espectacular

Més icebergs

I paisatge blanc

Una altra foqueta

(Foto Reinis)

Quins ullets
(Foto Reinis)

No te'n cansaves de contemplar-ho

Muntanyes entre illes

En Peter

Els austríacs revisant dades

Un altre iceberg especial

I muntanyes ben xules

Un plaer l'estret de Gerlache

360º de bellesa

Un creuer pel camí

Un altre dels icebergs macos

Arribant a la colònia de pingüins

Ja els tenim aquí!

El SMA anclat

3 pingüins acabats de banyar

En Peter pujant cap a dalt

Em vaig enamorar dels pingüins

Que mirava al cel?

Cap a on vaig?

Tots juntets cuidant les seves cries

I nosaltres fent fotos

Que bé que els protegeixen

I que mones les cries
(Foto Reinis)

Escues esperant algun descuit

Aquest es igualet al pingüí del Linux!!

Les cries amb gana

I menjant una mica

Vigileu que ataca!

(Foto Reinis)

Els companys vigilant

Protegint el seu ou

Jo amb els pingüins

Xino, xano

Passant pel costat

Apropant-nos a un iceberg

Fins a tocar-lo

Una foca Lleopard

Ben poruga

Un iceberg amb 2 o 3 arcs de triomf

Ben gros

I espectacular

D'altres fent-li competència

Un en forma de muralla

Enormes

Des de l'altre costat

Una coveta

Direcció a la Base xilena

Xerrant amb el Peter

La Base "Gabriel González Videla"

Connectada amb el continent segons la marea

Envoltada de pingüins

Un pingüí albí

En Reinis amb el Comandant

Maniobra de "cabos"

Paradise Bay

Abans d'anar a dormir

Dia 12

22.01.2010

Com de costum he estat l’últim en llevar-me, ja estaven esmorzant, a pesar de que ahir alguns se’n van anar a dormir ben beguts i ben tard. Estaven divertits però ahir a la nit... el primer que hem fet es el “landing” oficial al continent antàrtic, gens emocionant pq segons els xilens ja ho vam fer ahir i a part sols es tracta de trepitjar una roca que tens ben a prop del vaixell. Però bueno, hem fet la típica foto oficial i jo he intentat fer el vídeo, però estaven ben sosos. Després amb el veler ens hem apropat al glaciar, i contemplar tanta bellesa junta ha estat un no parar de fer fotos i gravar imatges. Molt xula la Paradise Bay.

Llavors hem tirat de nou per l’estret de Gerlache, per on continuarem fins al Canal Lemaire. Avui tenim 40 milles nàutiques de viatge... però que es converteixen en un aparador de paisatge immaculat que anem disfrutant entre icebergs i alguna foca que ens trobem pel camí. Al final m’acabaré els 120 Gb de la càmera! Allà on miris val la pena gravar o fer fotos... pel canal Lemaire ens trobem molt de gel, tb algun creuer i penso la sort que he tingut podent visitar l’Antàrtida en veler, ja que hagués estat molt diferent fer-ho en un creuer tan gran, treballant o com a turista.

Al final de la ruta per fi surt el sol, la primera vegada que el veiem!! I ens mostra uns colors diferents dels icebergs que m’al·lucinen per tot arreu i la forma com estan posats amb l’horitzó es senzillament un espectacle. Després busquem un lloc per resguardar el veler i fer nit, també molt xulo la maniobra de lligar el vaixell en 4 “cabos”, el Reinis i jo amb el tema de que maniobren en alemany i els altres tenen experiència nàutica, doncs pot ser ens perdem bastant, però jo els tinc que gravar i de tant en tant com avui tb els ajudem. Ha costat però molt bé, estarem segurs en cas de tempesta. Després preparem el sopar, avui una espècie de mandonguilles amb puré, boníssim!

La caleta on varem dormir
(Foto Reinis)

L'aigua ben calmada

Semblava un dibuix d'aquells que et donen els psiquiatres

No m'extranya que sigui un lloc típic a visitar
(Foto Reinis)

Preciós
(Foto Reinis)

Miressis allà on miressis
(Foto Reinis)

Trepitjant el continent antàrtic

Foto conmemorativa

El SMA esperant

Foto mirall

Amb en Klaus i l'Ernst

El glaciar a la falda de la muntanya

Amb una cova fins i tot

Amb una càmera t'ho passaves d'allò més bé

Sortint de Paradise Bay

En Peter i en Jochen controlant els trossos de gel

Un altre creuer

Maniobrant amb els peus

L'aigua ben gelada

I el paisatge com sempre, espectacular

Més foquetes

I icebergs monumentals

Immens

El creuer adelantant-nos

Un altre veler pel darrera

Una muntanya ben punxeguda

Passant pel costat

I d'altres també ben maques

Canal Lemaire

Ben tranquil i ben xulo

Un aparador d'icebregs

Com sempre de totes mides

I colors

I diferents formes

De nou arcs de triomf
(Foto Reinis)

Per mi eren una passada

Sortint el solet

Fer constància de que jo hi era

I amb el sol ben bonic

Uns altres colors

Que maco aquest!

Quines formes pel vent, oi?

En Klaus contemplan a pesar del fred

Amb la zodiac fins a dins

(Foto Reinis)

Quina enveja!
(Fotos Reinis)

Des de l'altre costat
(Foto Reinis)

De nou maniobra de "cabos"

Aquí va ser més complicat l'amarre

Dia 13
23.01.2010

Avui no he estat l’últim a llevar-me, ahir alguns van fer tard fent una visita a un altre veler amic. No tots hem sortit a fer una visita dels illots dels voltants, i ha estat una altra de les passejades màgiques. Foques de Weddell, més pingüins Gentoo i un dia de sol increïble, jo com que m’entretenc gravant sempre vaig l’últim i m’he quedat sol amb les foquetes, molt xulo. He fet fotos amb la Noukie i anava parlant amb elles mentre les gravava. Després tb m’he fet unes fotos d’aquestes tot sol ben simpàtiques i m’he retrobat amb el grup, que estava amb els pingüins. Estàvem allà mateix, relaxats, acompanyant els pingüins, ben monos cuidant tb les seves cries, contemplant el paisatge... allò era el paradís!

Després hem tirat cap a la Vernadsky Station, la base ucrainiana que volíem visitar, però avui estan ocupats i ho farem demà. Es troba a l’illa Galindez i es el punt més al sur que visitarem, concretament estem a Latitud 65° 14,932’ S i Longitud 64° 15,154’ W. Una caleta ben tranquil·la que si no fos per la neu podria ser qualsevol de Menorca, el sol ens toca de ple i ens relaxem a fora el veler. Jo aprofito per pujar als màstils dels velers, em fa por però el Peter m’anima i em puja fins a dalt. Fa impressió però molt xulo, gravo bones imatges.

Després sopem amb el sol entrant per la finestra i degustem per fi el corder que teníem penjat a fora el veler. Hi ha una posta de sol xula, i com que ha estat un dia solejat, no fa gens de fred observar-la abans d’anar a dormir, em quedo uns minuts sol escoltant música i la mar de bé, la postal perfecta per acabar el dia.

Llevar-se, sortir del vaixell i veure això?

Per mi increïble

L'Antàrtida amb el sol t'enamora

Foquetes descansant

Aquí n'hi havien 5 ben juntetes

Prenent el sol com els humans

L'expedició pujant la muntanyeta

Que mona aquesta

Allí solet, parlant amb ella...

I la Noukie tb hi volia ser!

Idíl·lic

Fent-me fotos

Contemplant el paisatge

I fent ruqueries

Saltant a l'Antàrtida!

Mira que xula...

I cada racó més maco

En Peter fent fotos ben a prop

Jo també volia...

No posava, eh?

De veritat que viuen en el paradís

Aquí van xocar, jeje!

Que monos també

Autopista de pingüins

Xino xano

Com a la platja

En Jochen ens recollia

Més icebergs

El d'ahir

Pujant als màstils

I més a munt!

Fotos al veler

Em tremolava la càmera!

Però xulo...

I les vistes des de dalt

Precioses

La Base ucrainiana

Aquesta nit tindrem veïns

Ponent-se el sol

La postal perfecta per acabar el dia

Dia 14
24.01.2010

Un dia gris, com el cel de bon matí. Per això m’ha costat llevar-me, de fet he esmorzat una mica i he tornat al llit. El plan era anar a veure una estació meteorològica convertida en museu, resulta que ens quedem tot el dia aquí per veure la estació ucrainiana per la nit. Una mica pal però el temps tampoc acompanya, fa vent i fred i s’aventura una tempesta. Estic mandrós i em quedo al llit escoltant música, després ajudo al Peter a fer una sopa de carabassa. Dinem i passem la tarda al vaixell, uns dormint, d’altres llegint... poca cosa.

També sopem aviat, una mica de pa amb embotit, per tal d’anar a les 21h a l’estació ucrainiana Vernadsky. Ens fan una visita ràpida i es veuen ben amigables, estan situats en una badia ben maca envoltada d’icebergs i alguns pingüins. Després ens duen al bar de l’estació, famós pq es com qualsevol que et podries trobar a Europa i per uns moments et sents de nou en una ciutat. Passem una estona per allí, alguna conversa amb els ucrainians interessant, la resta amb la gent dels velers psa... lo poc que parlo em dona la sensació que cada qual es més raro, hi ha personatges que poca estona podria parlar-hi a pesar de l’idioma. I això vol dir que encara hauré d’estar agraït amb la meva tripulació, jeje! A les 12h fem una petita celebració de l’aniversari del Peter i l’acabem al veler amb un pastís i una mica de Champagne. Quina enveja poder celebrar l’aniversari a l’Antàrtida! Tot i que la companyia no seria l’adequada per mi... Bona nit.

Un dinar al veler

(Foto Reinis)

Passant el dia en la caleta

Vistes de la zona
(Foto Reinis)

L'Europa que ens segueix...

El sol ponent-se

(Foto Reinis)

Icebergs amb poca llum

(Foto Reinis)

Una altra posta de sol
(Foto Reinis)

La millor foto del Reinis, segons ell

Més icebergs a la posta de sol

(Foto Reinis)

Igual de macos com sempre

(Foto Reinis)

I les nostres amiges les foques

Sempre igual de mones

(Foto Reinis)

Curioses
(Foto Reinis)

Que xulo amb la poca llum del sol
(Foto Reinis)

Sobretot les seves formes

(Foto Reinis)

Cada cop més estranyes
(Foto Reinis)

Vernadsky Station

Entrant a la base

El Hall

Algunes fotografies

I oficines

Científics de la base

El gimnàs, curiós

El primer president de l'Acadèmia Científica d'Ucrània

A dalt el bar

Ben curiós

Bones vistes

La gent dels velers tocant

També la gent de la base

Jo gravant-los amb ells

Un campionat de futbol entre velers

Felicitats Peter!

Foto al marxar

Abans d'anar a dormir

Dia 15

25.01.2010

Hem esmorzat ben tard, eren les 10h quan jo m’hi posava i encara n’hi havien uns quants que dormien. Ahir amb l’aniversari d’en Peter es van quedar bevent i bevent... el dia estava gris com l’anterior i hem soltat els “cabos” per tirar cap a Port Lockroy. A mig camí anava sortint el sol i ha estat una altra de les travessies amb paisatges de somni, no sabia cap a on gravar! Balenes per la dreta, pingüins per l’esquerra, muntanyes nevades, icebergs... una passada! I s’han d’aprofitar aquestes dies pq pot ser son els últims a l’Antàrtida, el 27 segur que ens allunyem i ataquem el Drake.

Port Lockroy es troba en una badia també ben maca de l’illa Wiencke, era una estació britànica convertida en museu i es un dels llocs més visitats per turistes. En realitat es troba en una mini illa, l’illa Goudier i a part d’estar enclavada en una badia espectacular, hi conviuen amb una colònia de pingüins Gentoo. Un mega veler, l’Europa, que sembla que ens segueix, ha convidat a sopar a les noies de Port Lockroy, resulta que aquest any son solament dones les que ho porten. Per aquest motiu no ho podem visitar fins demà, però amb el Reinis i el Christian fem una petita excursió per la zona, m’hi podria passar hores entre pingüins, m’encanta. Son super monos movent les seves potetes per saltar entre pedres i es massa entretingut fer-lis fotos o gravar-los. A part amb l’escenari que els envolta, està tot preciós. Fins i tot he vist el meu primer pingüí d’Adèlia, aquí a la península quasi tots son Gentoo. Ben ràpid pq saltava entre el gel per tirar-se a l’aigua. També hi havia un gran esquelet de balena i d’altres velers fent companyia, crec que serà el lloc ideal per fer nit. Sopem una carn amb arròs que ha preparat el Peter i crec que no tardarem massa en anar a dormir. Demà serà un dia especial pq pot ser es l’últim a l’Antàrtida, a veure si veiem coses xules i ens acompanya el clima.

Altre cop paisatge espectacular

I balenes

Muntanyes

Contrastos entre blanc i negre

Trossets de gel

Sortint el sol

I canviant de nou els colors

Trossos més grans

Muntanyes punxagudes

Tot blanquet

I ben nevadet

I cada racó més maco

Arribant a Port Lockroy

L'Europa de nou

El SMA anclat entre pingüins

Vivint al paradís

Que monos!

Cap a on vaig?

Que busca?

Òssos de balenes

Cuidant les seves cries

Rascant-se l'ala

Xino xano

Que maco tot

Una platgeta

I un banyet
(Foto Reinis)

Ben mulladet
(Foto Reinis)

El veler Australis a la mateixa caleta

Ensenyant a les cries

Prenent el sol

Relaxats

El cel de la tarda

Un pingüí Adelie!

El Mount Francés al fons

La posta de sol, ben vermella

Baixant el sol

I la foto perfecta abans d'anar a dormir

Dia 16

26.01.2010

Avui ni els he sentit i m’he llevat a les 10h, ja no hi havia temps ni per esmorzar. A les 11h teníem la visita a Port Lockroy i psa, un parell de sales xules amb detalls molt antics i la botiga de souvenirs. Compro alguna tonteria, sol per la family pq tot es molt car, i sobretot una postal per poder-la enviar des d’aquí, la mare em mata si no ho faig. També podem sellejar el passaport i bueno, així hem passat el matí. Després tirem cap a les illes de Melchior, just a les portes de sortida de l’Antàrtida, pel camí disfruto dels últims paisatges antàrtics, amb una mica de fred i vent amb lo qual no puc gravar bé del tot.

Quan ens apropem a les illes de Melchior diuen que millor no parar i tirar cap al Drake, no se pq tanta pressa. Arribarem a Ushuaia dos dies abans! Però es veu que s’aproxima mal temps a partir del 3er dia i volen aprofitar per creuar abans. Estic trist pq es l’últim dia a l’Antàrtida i malhumorat pq m’esperen 4 dies de fàstic. Espero no patir tant com a l’anada, però el Drake es el Drake i serà dur i ben llarg. Veure’m si els propers dies tinc forces per escriure i sabrem més endavant com ho he passat.

Amb la zodiac a Port Lockroy

Britànics

Rodejats tb de pingüins

Amb les seves cries

Netejant les botes

La cuina

Una sala de la base

La bústia de correus

Altre cop navegant

I gel per tot arreu

Mai oblidaré aquests paisatges

Terres gelades

I centenars d'icebergs

Les últimes terres australs

Adéu Antàrtida...

I de nou a patir

Dia 20
30.01.2010

Com era d’esperar, 3 dies més sense escriure per culpa del Drake. Tot i que aquest cop no ho he passat tan malament, almenys no he vomitat i sol el primer dia em vaig marejar força. Sigui per la costum, sigui per un “parxe” contra el mareig que em vaig posar, no ho he passat com a l’anada i he pogut complir amb els meus torns de vigilància. A pesar de tot, ha estat igual de pal i s’ha fet llarguíssim. 3 dies complerts de la mala mar i una nit. El dia d’avui tb ha estat de navegació però més relaxat, just acabem d’arribar a Harberton, on ja vam fer nit i tenim planejat fer un asado per celebrar l’èxit de la nostra expedició. Alguns moments al Drake fins i tot han estat especials, mirant de gravar els albatros que ens rodejaven, una lluna espectacular i alguna que altra posta de sol. El silenci del torn de vigilància, el fred, el mar ben ferotge per tots costat... d’altres no tant, recordo la segona nit que al llit feia volteretes, com es movia!

Avui uns dofins ens donaven la benvinguda. Hem tornat a la badia de Harberton, volíem anclar en una altra però la marea estava massa baixa. Després hem fet un petit asado a la vora del mar, xulo i bastant bo. Ens hem quedat una estona xerrant i mirant el foc i quan volíem tornar al vaixell, ens hem adonat que allí també havia baixat la marea i era tot fang i algues, jo tonto l’únic dia que no em poso les botes. Ha estat una petita odissea, però caminant una mica hem arribat a un lloc sense fang i hem pogut pujar a la zodiac. La nota simpàtica per acabar el dia. Demà arribem a Ushuaia, el viatge a l’Antàrtida ja s’ha acabat, per sort tinc encara a la retina tota aquella bellesa i sobretot les últimes illes antàrtiques que divisava quan feia el watch per la nit.

El veler movent-se força

Ben inclinat

El mar ben ferotge

Alguna posta de sol interessant

Albatros

Una lluna maquíssima

Fent constància de que feia el Watch

Ben blanca

Al Cockpit

I en plan marinero

Dofins!

Quina benvinguda

Nedant ben a prop
(Foto Reinis)

Preparant un asado

Corder i vedella

Dia 21
31.01.2010

Avui tb m'he llevat super tard, ja no hi havia temps per l'esmorzar. Hem ordenat una mica el vaixell i esperem al Reinis, que se'n havia anat a passejar pel bosc i s’ha perdut! Pel “walkie” ens deia que estava ben apurat i nosaltres rèiem. Finalment ens ha trobat i l’hem recollit, però com que tb hi havia marea baixa s’haurà embrutat bastant, ha arribat amb calçotets i ha aprofitat per fer un “xapusson”, diu que estava ben freda.

Després hem llevat ancles per tirar cap a Ushuaia, hem arribat al vespre, no sense abans contemplar de nou el Canal Beagle i per fi el far de Les Éclaireurs, tenia moltes ganes de veure’l i també molt xulo. Suposo que la foto ideal per acabar el viatge, a l’arribar al Club hi havia el Wolf i la Jeannete, preparant la Santa Maria pel viatge a Cabo de Hornos de demà, parlem una estona i anem a la Prefectura a fer l’entrada al país després del nostre viatge antàrtic, molt més àgil que al partir. El tema es acabar en un sopar, volen provar la centolla, però el Reinis i jo passem, estic cansat i tinc ganes d’arribar a casa, a part no em ve de gust un altre sopar en alemany. Com ja deia aquest viatge no passarà a la història pels companys que he tingut, tot i que al final hem fet “miga” i els hi he agafat una mica de “carinyo”.

Ja estem de nou a Ushuaia, la ciutat on he passat més dies del meu viatge, on m’enamoren els cels i pot ser ja no em queda res més a fer-hi. La porta del continent antàrtic, que al principi semblava tancada, però un dia es va obrir i just acabo de disfrutar d’aquella meravella tant llunyana. Del cert el viatge de la meva vida o millor dit, el colofó a un gran viatge que segurament no oblidaré mai.

En Reinis ben xop
(Foto Reinis)

I atrevint-se a tirar-se a l'aigua

Recollint la vela

De nou el Canal Beagle

Gravant aspectes de seguretat

En Reinis i les seves pintes

Un pastís refredant-se

El far de Les Éclaireurs

Ben maco com ja deien

Arribant a Ushuaia

Apropant-nos al Club

En Wolf i la Jeannete, amb el Tommy i la Vela

Hola Wolf!

Tocant de peus a terra

La Jeannete amb els austríacs

Ho hem aconseguit!

Ushuaia

El Santa Maria preparat per anar a Hornos

Club Afasyn

Ushuaia de nit
(Foto Reinis)

Casa de la Jeannete i en Wolf

Argentina - Nadal a Ushuaia

2010-01-11T21:21:00.003+01:00

Un altre Nadal fora de casa, ja en van uns quants. Concretament 3... el primer va ser a la Índia, sens dubte el més especial de tots, quan treballava com a voluntari amb el CCDT. Després va ser a Equador, els meus primers dies a Sud Amèrica, i res especial a recordar. Com aquí a Argentina, que primer es curiós veure com s'han canviat les 'tornes' i surt sovint el sol a Ushuaia, mentre a Catalunya fins i tot neva!! També tinc el cap en altres coses i simplement em deixo portar per les petites celebracions típiques del dia de Nadal i Cap d'Any. Ho celebro amb la Celeste i la família de la seva germana, d'altres amics... i com a Lleida, menjar com un porquet i celebrant l'arribada del nou any. A diferència de Catalunya, a les 12h de la nit del 24 ho celebren com si fos Cap d'Any i es l'hora d'obrir els regals. Després no celebren la nit de Reis i el Cap d'Any es igual que la nit del 24, a les 12h un brindis i ja està. Evidentment amb un gran asado i el beure que no falti. Ha passat sense pena ni gloria, però per ser que no m'agraden els Nadals ni les celebracions, tampoc els he viscut agobiat per fer-ho amb gent no massa propera.

Com deia tinc el cap en un altre lloc... si tot va bé el dia 13 de gener em pujo en un vaixell direcció a l'Antàrtida!! Quasi no m'ho puc creure... finalment tinc un lloc al Santa Maria Australis, el veler més gran de SIM Expeditions. Una aventura de 22 dies on coneixeré la 'camaraderia' de la navegació a vela i formaré part d'una expedició a l'Antàrtida, no hi han paraules per descriure el que sento... tot i que amb tota la feina que hi havia a l'oficina, treballant amb la Jeannete, no he pogut ni païr el que estic a punt de viure. També tinc que gravar força imatges que utilitzarem pels vídeos de SIM Expeditions i amb el Jochen i el Peter, dos nois joves alemanys, que son el Capità i el seu ajudant, doncs crec que serà molt, molt xulo.

Farà uns dies vaig deixar la feina a l'Hotel Campanilla, per centrar-me en SIM Expeditions i poder-los ajudar millor a l'oficina. A en Francesc i la Mercè ja els hi vaig dir que si aconsegueixo pujar-me en aquest vaixell, també serà gràcies a ells. Així que si no passa res d'última hora, el proper post del Bloc serà amb fotos del continent gelat. Abans d'això, simplement vull agraïr a tota la gent que sempre m'ha donat el seu suport, als amics i la família que també creien que tot això era possible, i que segurament ara ho estaran vivint tant o igual que jo, a la gent que just acabo de conèixer i que ha fet el possible per ajudar-me, als que he conegut durant aquest llarg viatge i des de tant lluny em donaven forces per aconseguir-ho, a tothom... sobretot en aquest moment te'n recordes d'aquelles converses sobre l'Antàrtida i de tots els teus, de la teva gent... moltes gràcies de debò. I com no, gràcies a SIM Expeditions, al Wolf i la Jeannete, al Daniel i la Karin, a la Vela... que guai que ha estat coneixer-vos!

Els cels d'Ushuaia em segueixen enamorant

En Hap, un kiwi que tb vol arribar a l'Antàrtida

L'Hotel Campanilla en un dia de sol

Decoració Nadalenca

Un asado amb el Wolf i la Jeannete
i la tripulació d'un viatge a Cabo de Hornos

Transit de creuers

L'Star Princess, el més gran de la temporada

Pocs minuts abans de sortir

Vista del creuer des del Martial

Passejant a la Vela

Li encantava mullar-se

Una truita de patates amb el Daniel i la Karin

Al Club Afasyn amb el Wolf

Velers preparats per sortir

El NordWind, el iot de Hitler

Nadal a casa els Navarro

Menjar boníssim i com un porquet, igualet que a casa

A les 12h s'obren els regals!

Més creuers

El Norwegian Sun

La caseta de la Celeste

Celebrant Cap d'any en un Quincho

Asado espectacular

Molta beguda i ballant amb els nens

Les Navarro ballant salsa

El Gaby bufant espelmes, fa anys el dia 1!!!

Una altra truita amb la família Kloss-Talavera

Notes

Dimarts, 15 de desembre de 2009
Recepció de l'hotel

Gràcies Hotel Campanilla

No va ser gens fàcil quan vaig arribar a Ushuaia, costava trobar feina i feia un fred que pelava! La nevada més gran dels últims 10 anys... un dia però, em truquen per telèfon i em parlen en català, eren en Francesc i la Mercè que m’oferien feina. Mai oblidaré aquella trucada... tampoc tot aquest temps que he passat a l’hotel Campanilla, personalment ha estat tota una experiència i ha sigut molt agradable i divertit treballar a la recepció de l’hotel. Però sobretot, us estaré immensament agraït per ajudar-me a complir el meu gran somni, arribar a l’Antàrtida. Si tinc la sort de pujar-me en aquest vaixell, en part serà gràcies a vosaltres, que sense la feina pot ser hagués desistit i ja estaria a Lleida. M’heu donat l’escalfor de tota una família, també l’energia d’una parella màgica i encantadora, així ho penso. I que m’ajuda encara més a creure en els somnis i les il·lusions, com vareu fer vosaltres ara farà 5 anys, al venir des de tan lluny a la Fi del Món.

Gràcies Campanilla. Gràcies Francesc i Mercè. Per ser així de bons, per ser tan entranyables i especials. Per cuidar-me, per fer-me sentir com a casa... no podia faltar la frase típica del vostre hotel, no? Però es que es veritat, la vostra forma de ser enamora a qualsevol visitant. A mi m’heu enamorat, i sempre us portaré ben a prop, dins dels meus millors records d’aquest viatge.

Últim dia a l'hotel

El meu escrit

Dissabte, 19 de desembre de 2009
Casa del Wolf i la Jeannete

L'únic dolent d'haver-me passat tant temps fora de casa, es perdre'm el triplet i aquesta temporada del Barça! Acabo de veure el Barça guanyar la sisena copa, històric!!! Impressionant, increíble, no tinc paraules per descriure com ens està fent disfrutar aquest Barça!!! Estic afònic... l'he vist sol a casa de la Celeste, m'he escapat pq no podia perdre'm aquest partit. Generalment recordo que no li donava massa importància a la Intercontinental, però aquest any era diferent, era qüestió de fer història. I a part era contra un equip argentí, els hi tenia moltes ganes després de viure ara aquí i veure la seva prepotencia amb els esports, com els he maleït durant el partit i cridat com un boig quan hem empatat i fet el gol de la victòria! L'he viscut molt més que la final de la Champions... increíble! Visca el Barça de nou... i visca Catalunya!!

El Barça de les 6 copes